Al seu article sobre l’Oriol Junqueras al programa de l’Évole, la Mònica Planas explicava que hi havia una intencionalitat de l’entrevistador de trobar “semblances” entre el polític català i la família sevillana. I en aquest sentit, després del dinar, el periodista li deia al Junqueras: “¿No faries una migdiada, ara?” Com per fer evident que catalans i andalusos poden compartir aquest costum tan “espanyol”. Havien menjat un potaje de garbanzos i, després, allò que en diuen la pringá. Per cert. Em diu la meva sogra andalusa que el potaje de garbanzos no en porta, de pringá. Que la pringá seria, per simplificar, l’equivalent a la nostra carn d’olla i que d’això n’hi ha quan fas puchero (una mena d’escudella, també per simplificar), no pas potaje.
Tornant a la migdiada. Es pot ser igual que algú altre i no voler formar part del mateix país que ell. Mai m’han agradat les simplificacions. M’agrada anar per lliure. Ni em sento part de “les dones”, ni d’“els escriptors”, ni tan sols d’“els runners ”. Agafo el millor de cada món amb què topa el meu coet. Què pots fer, excepte fugir, quan algú somriu beatífic i et revela que els andalusos “sí que són divertits”? I què pots fer quan qui t’ho diu comença a picar de mans (per demostrar que domina els palos flamencs) i a dir compulsivament: “És que a mi el flamenquito... El flamenquito em tira... Jo és que sóc de tocar... De pell! En canvi nosaltres som tan avorrits... tan quadrats... És que el sur... El sur a mi em tira molt...!” (“Sur ” s’ha de dir en espanyol.) És cert que jo sóc avorrida i quadrada. Admeto que sóc puntual i responsable. Em pertorba la gent que arriba tard. Però no per això vull que Catalunya s’annexioni Alemanya. Tinc més en comú amb un madrileny que amb un habitant de Sant Kevin de Vallfosca. Però vull la independència.
