Publicitat

VISCA EL SISTEMA

S'ha acabat la paciència

1) El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. 2) Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos. 3) La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Aquest és el vergonyós redactat dels tres punts que conformen l'article tercer del títol preliminar de la Constitució espanyola, referit a la diversitat lingüística existent al Regne d'Espanya. Vergonyós perquè d'entrada instaura un principi de desigualtat jurídica segons el qual hi ha una sola llengua (el castellà) que tots els espanyols tenen el deure de conèixer, i després unes altres ( las demás , que ni tan sols mereixen la gràcia de ser esmentades pel seu nom) que tenen el dret de ser usades en la corresponent reserva índia. Es tracta d'un exemple de legislació injusta i aberrant, i més quan es confronta amb la que és vigent en altres països plurilingües, com el Canadà i Suïssa. Queda per a la posteritat, això sí, aquest nyapet de les modalidades lingüísticas que havien de ser objecto de especial respeto y protección . Però res; puja aquí i balla. L'eufemisme de les modalidades només ha servit perquè el nacionalisme espanyol es vagi inventant sobre la marxa suposats idiomes estrambòtics, segregats del català per debilitar-ne l'àrea d'implantació: primer va ser el valencià i recentment ha estat l'aragonès oriental, sense comptar el mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterense , que, segons el Molt Impresentable Bauzá, són els idiomes que es parlen a les Balears. La cosa és tan casposa i miserable, i tan aliena al sentit comú dels ciutadans i dels científics de la llengua, que fa pena i mandra parlar-ne. Però, com que l'ofensiva va de veres (sempre hi ha anat, i ara més), no hi ha lloc per a la pena ni per a la mandra. I, encara menys, per a la paciència.

Ahir vam conèixer una nova sentència judicial -aquesta vegada, del Tibunal Suprem- contra l'ús del català a l'escola. Una més. Queda clar, per si algú en dubtava, que el respeto y protección que atorga la Constitució espanyola a les llengües diferents del castellà és una trampa que no aconsegueix amagar el que és un pla d'arraconament, asfíxia i mort legal d'aquestes llengües. Vostès no ho sé, però jo em nego a parlar i escriure en una llengua que viu en el neguit constant de conèixer la propera sentència que un tribunal consideri oportú dictar contra la seva existència. I com que en el marc actual és obvi que no deixarem de parlar ni d'escriure aquesta llengua, i que tampoc deixaran de legislar-hi i sentenciar-hi en contra, hem arribat al cap del carrer: si la Constitució vigent no respecta el dret de les persones a fer servir el seu idioma, caldrà promulgar-ne una de nova, de Constitució, que ja no podrà ser la d'Espanya. I caldrà fer-ho amb molta més intel·ligència i amplitud de mires de com es va fer el 1978.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT