Simulacre de país

MICRO. L'èxit de l'operació de micromecenatge obtingut per Isona Passola -rècord europeu de crowdfunding per a L'endemà , un documental que intentarà explicar com serà la Catalunya independent- ens revela un estat d'ànim col·lectiu que beu tant de la il·lusió com de la malenconia. Davant la crua realitat, la gent demana -i paga- una ficció (més o menys fonamentada, però ficció al cap i a la fi). Ja que no arriba la independència real, en volem un tastet a través de la pantalla; imaginem, somiem. Busquem fora de la política el que la política és incapaç de donar-nos. I ho fem per la via de la subscripció popular, no pas per impuls de l'administració ni dels grans poders econòmics; tant l'una com els altres n'estan del tot absents -o hi són hostils- per causes diverses. L'operació que encapçala Isona Passola és un exemple de producció cultural assembleària, i això és un actiu del país però també és un símptoma de les seves febleses.

PASSOLES. M'agrada que aquest país produeixi productores -valgui l'acudit- com Isona Passola. Celebro que el micromecenatge compensi -en aquest cas i en tants d'altres- la feblesa endèmica de la indústria cultural catalana. Espero que L'endemà ens nodreixi d'arguments, dissipi les pors i fomenti un debat sincer i amb contingut. Però no deixo de preguntar-me quan deixarà de ser el torn de les Passoles, de l'activisme de formiguer; quan la política traurà les castanyes del foc a la gent, i no a la inversa; quan podrem pagar per veure un documental sobre les coses bones que han passat, i no sobre les que voldríem que passessin. Mentrestant, ens conformem amb una mena de fantasia que no s'acaba de desvirtualitzar mai. Som tots, com a país, uns great pretenders . Fem veure que.

PRESSUPOST. Per exemple: divendres vaig entrar a la web de la Generalitat per buscar informació sobre els pressupostos vigents (els del 2012). Allà, a la web dels pressupostos, hi ha una eina interactiva ben curiosa: un simulador. Hi entres fent un clic, hi apareix la despesa per departaments i tu pots, amb l'ajuda del cursor, posar i treure diners, gastar més o menys, apujar o abaixar impostos. Però, ah, tot té conseqüències. Si redueixes el pagament del deute, un rètol t'avisa: "Compte! Pots tenir problemes per refinançar el teu deute!" Si decideixes augmentar els impostos, et diuen: "Atenció! Cada 1% addicional d'impostos són 120 euros més per família!" I, si abaixes la partida d'Interior, t'adverteixen: "Caldrà tancar alguna comissaria o parc de bombers. La seguretat se'n pot ressentir!" Tot són mals menors o majors. És un exercici tan divertit com frustrant, que et permet sentir-te com el conseller Mas-Colell, quan mira de fer els comptes públics triant entre opcions dolentes i pèssimes. El pitjor és que al conseller el sostre de deute li ve imposat de fora, i que els ingressos que s'obtenen via impostos, en la seva major part, no passen per les seves mans. El simulador del simulador, caldria dir-ne. Imaginar que governes. Com al documental de la Passola.