Publicitat
Publicitat

Singapur

L'illot de Sentosa està situat entre el port de Singapur i el que podríem anomenar la ciutat. A l'illa de Sentosa hi ha un dels edificis d'habitatges més cars del món. Els preus que els potentats asiàtics paguen per viure-hi són prohibitius. Ens ho mirem des de la seu de l'Autoritat Portuària de Singapur durant la nostra estada a la ciutat estat amb motiu de la reunió de ciutats organitzada pel Banc Mundial. Els edificis no ens impressionen gaire. "Edificis cars enmig d'un camp de golf. D'això també en tenim nosaltres", diu la Verònica, la nostra assistent, amb el tombant natural que la caracteritza. Una mica més enllà d'aquests habitatges de luxe hi tenen seu uns estudis de cinema nord-americans. La verdor és aclaparadora, fruit del tròpic, que sembla menjar-s'ho tot, i fruit de l'estratègia del govern, que mira de combinar a parts proporcionals ciment i acer amb natura. El port de Singapur sí que és impressionant: és el vaixell insígnia de l'estat, el lloc en què el país creix físicament. El visitem i ens embadalim amb les grues xineses, uns gegants articulats que fan petits els grans transatlàntics que transporten milers de tones de contenidors de punta a punta de món. Les grues són fetes a Xangai. De fet, Xangai construeix el 85% de les grans grues del món. Comento amb en Willy Müller, director de l'Agència Barcelona Regional, com el centre de gravetat productiu de la Terra ha canviat de mans. Ho relativitza. "És lògic -diu-, ho tenien tot per fer". És cert. Ara ens cal pensar a nosaltres què ens toca fer de cap i de nou.

Una part de la resposta ens la dóna la visita que fem a la nova terminal de creuers que hi ha a prop de Marina Bay Sands, el gran projecte de Sheldon Adelson. La nova terminal és el resultat de l'associació entre una empresa singapuresa i l'empresa catalana nascuda a redós de l'explosió del trànsit de creuers a Barcelona. La Norma, la directora de màrqueting, ens n'ensenya les instal·lacions amb orgull contingut i intel·ligent. Part de la maquinària per embarcar i desembarcar els passatgers dels grans creuers és catalana. De fet, ens explica la Norma, és una indústria puntera. Ningú no pot competir amb els catalans en aquest camp. En Willy em mira i em diu que potser és com ens hem de repartir el mercat catalans i xinesos: ells les grans grues industrials; nosaltres les passeres per a les persones. Potser sí. Hi ha catalans que han estat capaços de generar futur des del que han fet i experimentat a casa nostra.

Mentre en Willy i la Verònica reposen un moment, abans que ens portin a l'aeroport, tinc una hora per visitar el museu de la civilització asiàtica que ocupa la casa del governador britànic de Singapur. Més que una mostra de civilització asiàtica, es tracta d'un repàs breu però suficient de la història de l'enclavament portuari i comercial. M'impressiona tant la visió dels portuguesos, dels holandesos i dels britànics, cercant bases a partir de les quals assegurar les xarxes comercials, com l'obra de recuperació i de rellançament de Singapur dels darrers vint-i-cinc anys. Les apostes per les finances, el port i la biomedicina, no són apostes perquè sí: responen a una estratègia franca, oberta, a un pensament gran. Només així és possible completar el país amb elements col·laterals com el que representa el gran complex del Marina Bay Sands. Assumint el passat i rellançant-lo cap endavant a partir d'una visió genuïna. És cert que el futur no està escrit, i també és veritat que aquests dies singapuresos també ens han servit per veure fins a quin punt els dubtes sobre el que es fa, i les conseqüències del que es fa sobre la població, poden generar pors. Malgrat tot, la tria oberta i precisa de camins, amb l'ambició controlada però gran, ajuden a sortir dels culs-de-sac i a agafar distància dels que s'ho carreguen tot abans de conèixer res.

Ensopego amb un guia a qui ja he trobat un parell de cops, i que decideix acompanyar-me a l'hotel on m'esperen els companys de delegació. Té uns seixanta anys. Li demano quin Singapur prefereix, el d'ara, el dels grans edificis, el dels negocis i la nova indústria, o el d'abans, el dels sampans al riu, potser menys pròsper però més tranquil. "Si et fan triar entre un costat i l'altre de la mà -em diu-, com pots decidir? Tria'n un i t'hauràs d'endur l'altre, perquè la mà és la mateixa. Al final el que nosaltres sabem -em comenta- és que l'única cosa que tenim de franc els singapuresos és l'aire. La resta l'hem de pagar. Paguem per tot! I, saps? Tan sols tenim un bé que ens farà prosperar: la intel·ligència, l'educació dels nostres. Per això hi dediquem tots els recursos". L'he acomiadat donant-li les gràcies. He pensat en Catalunya.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT