EL QUE FA FASCINANT i alhora terriblement complex el procés català és l'extensa paleta de colors amb què es pinta la majoria social a favor de la consulta i la independència. Lluny dels intents reduccionistes i homogeneïtzadors, avui és molt difícil dibuixar un retrat robot del sobiranista català. I això és especialment interessant perquè dificulta en extrem qualsevol estratègia destinada a neutralitzar el fenomen: en termes bèl·lics diríem que no hi ha un punt clau on concentrar el foc.
Per altra banda és notori que el procés de creixement ha estat tan ràpid que l'argamassa que cohesiona aquesta majoria és encara fresca i, per tant, fràgil. El repte és continuar creixent i alhora solidificar les juntures per evitar divisions.
D'entre totes les isòbares que es perfilen sobre el cos social sobiranista n'hi ha una que em crida l'atenció perquè afecta al seu nucli dur, és a dir, a aquells que són independentistes de tota la vida. Aquests estan ara dividits entre els escèptics (apocalíptics) i els optimistes (integrats). Els primers tendeixen a la interpretació negativa, veuen fantasmes a tot arreu i es malfien de la capacitat dels polítics. Hom diria que el dia de la independència encara tindran un però a la boca. Els segons mantenen un punt d'ingenuïtat que pot ser fins i tot naïf, però que els fa ser més flexibles i, per tant, pragmàtics. Saben que per guanyar s'ha de pagar un preu. Però això no els esborra el somriure. Entre els uns i els altres es juga aquests dies una partida apassionant.
