No són tres caravel·les sinó tres opcions per enquibir l'il·lustríssim nom de la vicepresidenta espanyola en l'exigu espai d'un titular de diari.
Sáenz és curt i és el que tocaria, però és massa genèric. Santamaría és massa llarg i també identifica poc. I Soraya, que no és ni llarg ni ambigu, resulta que és sexista.
Ho dic jo? No, m'ho diu la Sra. Correcció Política. I m'ho explica:
-Dient-li Soraya és com si la tractessis de tu. ¿Perquè és dona i jove li has de tenir menys respecte?
-Déu me'n guard! -em defenso-. De fet, només seria per dir-ho curt i clar, entenent que el lector ja és prou intel·ligent per veure que és una llicència periodística i no pas un excés de confiança. Si ho fos, no li diríem Soraya sinó la Soraya.
-Doncs tu vigila, que per aquí es comença -em talla ella taxativa.
-Hi ha una cosa que no entenc -dic després d'una pausa compungida-: ens hem cansat d'escriure titulars en què Felipe era Felipe González i Florentino és Florentino Pérez, i fins ara ningú s'ha queixat.
-Perquè es tracta d'homes, i amb els homes no pots ser sexista.
Ho rumio una estona i arribo a la conclusió que la correcció política crea una zona de tabú al voltant d'allò que denuncia. En fa un espai on la racionalitat queda en suspens.
Pocs són prou forts d'esperit per plantar cara als rituals expiatoris que propugna. Tothom vol evitar, al preu que sigui, el què diran.
Soraya és més curt i més clar però aneu-vos acostumant a Santamaría.
