Ens pensàvem que ho havíem vist tot en matèria de corrupció, però no era així. Ens faltava aquest escàndol de les targetes opaques de Caja Madrid, que no tan sols corrobora la putrefacció del sistema polític i financer espanyol sorgit de la Transició sinó que ens predisposa a esperar noves revelacions de desastres mentre fem esforços per no parpellejar. Ara ha estat el fins no fa tant de temps cap de la Casa del Rei espanyola, Rafael Spottorno, qui es veu obligat a admetre en públic que es va beneficiar d’una d’aquestes targetes. Només s’ha de fer el recordatori dels noms que van compondre els diversos consells d’administració de l’esmentada entitat bancària per establir els lligams corresponents. Rafael Spottorno, que va ocupar durant molts d’anys un altíssim càrrec que no serveix per a res, només va ser un dels guanyadors d’una tómbola més solemnement anomenada Constitució espanyola del 1978.
Em fan gràcia aquests dos Javiers, Cercas i Marías, escriptors i pensadors d’aquests que a Itàlia en diuen de merda sul naso, que últimament, amb aquella superioritat de qui sap que té la raó, insisteixen a afirmar que la Transició va ser un procés polític exemplar, gràcies al qual gaudim de no sé quantes prerrogatives que els nostres pares ni tan sols imaginaven, i que només són els drets bàsics d’un ciutadà de qualsevol estat de dret. Ens volen vendre com un luxe el que no són més (ni menys) que els fonaments d’una democràcia. Per ells faran. Com va sentenciar Rafael Sánchez Ferlosio quan va llegir Soldados de Salamina : “ Este chico no se entera ”.
Precisament els sobreentesos, els compromisos i (per damunt de tot) els deutes de lleialtat que van sorgir dels pactes de la Transició expliquen que ara ens trobem on i com ens trobem. Expliquen les targetes opaques i l’ús que en va fer el circumspecte senyor Spottorno, expliquen la fructífera herència (multiplicada fins a l’infinit) que va rebre el president Pujol, expliquen un estat de les autonomies que és un despropòsit sense cap ni peus, expliquen escàndols com els de Bankia i Caja Madrid, expliquen un rei que matava elefants a Botswana mentre s’acompanyava d’una aristòcrata a qui ens abstindrem d’afegir qualificatius. De la Transició, intento dir, se’n deriva un estat com l’espanyol, que constitueix un problema excessivament voluminós a qualsevol banda que se’l posi (em remeto, per exemple, a les finances de la UE i a la catàstrofe de l’Ebola).
Es va voler construir un gran país democràtic a partir de les restes fumejants d’una dictadura impresentable. Aquest és el resultat. M’agradaria poder dir una altra cosa, però ser espanyol s’ha convertit en un motiu de vergonya, i fins i tot fa mandra viatjar a d’altres països perquè no et preguntin segons què. Ells -el senyor Spottorno, el rei Joan Carles-, que són experts en diplomàcia, que viatgin amb les seves targetes opaques de Caja Madrid. Sempre per a més glòria d’Espanya, no cal ni dir-ho. Gràcies per omplir-nos d’arguments per voler seguir sent espanyols.
