Publicitat
Publicitat

'Surge et ambula'

Al'inici del seu magnífic Víctor Balaguer i la identitat col·lectiva , Montserrat Comas i Güell explica que l'apòstol de la Renaixença posà la seva obra sota l'advocació de Llàtzer. El motiu surge et ambula tenia com a receptor una Catalunya somorta però capaç d'una palingenèsia a condició d'escoltar una veu que la sotragués amb autoritat. "Si avui, ni per les queixes s'obren tan sols sos llavis, si avui, sofert, aguanta agravis sobre agravis, és perquè dorm encara… Demà es despertarà". Un segle i mig més tard, aquell demà al·lucinat per l'esperança i també per la mandra encara no s'ha desprès del futur, mentre que els greuges són ja una llosa gairebé impossible de sollevar per un cos estès en un jaç que amenaça de convertir-se en tomba.

Eternitzar aquest "demà", convertint-lo en el sedant d'un cos social que ja ha perdut part de la seva identitat i amb ella la capacitat de reaccionar solidàriament, és el símptoma de la divisió política més significativa en el panorama català. Amb un PSC alineat amb el PP en el front estatal i amb un espai catalanista més nítid, apareix una nova estructuració del binomi amic/enemic en la política catalana. Es tracta de la divisió entre la comminació balagueriana a caminar i la també balagueriana postergació del moviment a un demà incert al qual hom s'encomana per amor d'un avui acomodatici. En política la identitat és difícil d'amagar. Digues-me qui ataques i et diré qui ets. L'hostilitat desfermada contra Joan Laporta des que va anunciar el seu ingrés a la política, i la baixesa dels atacs que li plouen, sols s'expliquen per la por que inspira. Ningú crema pólvora, ni que sigui de rei, si no és per esvair una amenaça. S'ha parlat de l'ambició de Laporta com si aquest atribut no fos el requisit de qualsevol líder. Se l'ha qualificat d'aficionat al costat d'uns manescals d'aparell caracteritzats per l'autisme i la hipocresia, gent que, salvades les excepcions, sacrifica la discreció, les conviccions i fins l'ètica a les consignes de l'executiva, així com els jesuïtes sacrifiquen l'intel·lecte a major glòria de Déu. I finalment se l'ha declarat tòxic, com si es tractés d'una substància que cal controlar.

S'afirma que no n'hi ha prou d'haver presidit un club de futbol per aspirar a presidir un país. No n'estic segur. Ronald Reagan, un dels presidents més ben valorats dels Estats Units, fou actor de cinema, com ho fou Arnold Schwarzenegger, un governador del meu estat que també se'n sortí prou bé. Angela Merkel era mestra d'escola, cosa que no sembla haver-li restat eficàcia, i Macià, de qui s'ha dit que Laporta és l'èmul impossible, fou coronel d'intendència de l'exèrcit espanyol, feina menys propedèutica que presidir un gran club d'abast internacional. Laporta demostrà que es pot triomfar globalment i alhora catalanitzar-se fins al moll de l'os, cosa que van ignorar amb greus conseqüències els consistoris barcelonins de Joan Clos i Jordi Hereu, atrapats, com el seu inspirador Pasqual Maragall, en el mite dels confins urbans de la modernitat.

Jo no dubto que Laporta hagi volgut situar-se al focus de l'atenció pública, però tampoc no tinc cap dubte que l'espectacle permanent que li atribueixen és una fabricació orquestrada segons la vella recepta de Walter Lippmann, l'autor de la frase sobre el consens popularitzada anys a venir per Chomsky. Penso que Laporta va irrompre en fals a les eleccions del 28-N i va obrir un front arbitrari al si de l'independentisme que va desmotivar persones que l'haurien votat en altres condicions. En vista dels resultats i conscient de la inutilitat de continuar en la línia d'autofàgia d'unes forces que no són precisament balderes, ha girat full amb una flexibilitat molt rara en les formacions tradicionals, on d'altra banda el transfuguisme i el transformisme ideològic estan a l'ordre del dia sense que ningú parli de piruetes. Vegin si no el PSC defensant aferrissadament una gestió desastrosa, o Esquerra confonent causa amb efecte quan atribueix el seu daltabaix a crisis internes, o la mateixa SI, que amenaça d'estimbar-se en la bogeria hobbesiana del tots contra tots.

Laporta ha entès que el purisme -real o fictici- destrueix el mateix que pretén promoure. La decisió a favor d'una gran coalició independentista és assenyada, com ho és retrobar-se amb Reagrupament a redós d'una ERC que, com a formació assembleària, encara podria forçar la catarsi necessària per esdevenir un altre cop el principal referent d'un independentisme que ja té prou gruix social per ser políticament decisiu si mai es visualitzés en un vot solidari. S'ha dit que la transversalitat de l'independentisme és més important que la seva unificació. Això, que és cert sociològicament, no ho és en cap sentit pragmàtic. Al si del PSC, d'Unió i del PP (?!), l'independentisme està hipotecat per les direccions dels partits, mentre que a Convergència és presoner d'aquell demà balaguerià que permet a Llàtzer somiar mentre suporta greuges sobre greuges amb un somriure de llavis desclosos per la queixa inútil i degradant.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT