Publicitat
Publicitat

Tàpies i el temps perdut

Sense que ens n'adonem, Antoni Tàpies és molt present a les nostres vides des de fa anys. No només per la gran tela que periòdicament veiem en les reunions del consell executiu de la Generalitat ni pel Núvol i cadira que corona la seva fundació. Com els artistes que han creat un llenguatge propi, ha influït sigil·losament en l'estètica general: el seu traç, les seves formes i el seu joc cromàtic s'han colat en el disseny gràfic, la publicitat, la moda. Com ha passat amb Gaudí, Picasso, Miró i Dalí, Tàpies també ens ha pintat tal com som. Això, amb els anys, cada cop serà més evident.

Aquest any en farà vint que el MNAC va descartar la instal·lació a la Sala Oval del Mitjó gegantí, de 18 metres d'altura, que havia concebut Tàpies amb aquella "voluntat entre franciscana i budista de donar valor a allò que és petit". Avui se'n pot veure una versió reduïda a la seva Fundació. Descartar-lo va ser un error garrafal i alguna cosa més que una descortesia cap a l'artista català més internacional, aleshores en la seva plenitud. La inseguretat ciutadana davant l'art contemporani no té fronteres i està tenyida de demagògia i por.

La instal·lació del Mitjó al MNAC hauria ajudat molt a vèncer malentesos i a atreure públic i donar rellevància internacional al museu, encara avui tan necessitat de totes dues coses. Amb vint anys sobre l'horari previst, el MNAC ara es proposa allargar el seu discurs fins a la contemporaneïtat. Quant de temps ens hauríem estalviat amb Tàpies! I l'hauríem fet més proper, més popular, més nostre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT