Després de la mort d'Antoni Tàpies, el diari francès Libération dedicava dimecres una àmplia cobertura a la notícia. Hi havia una doble pàgina signada per Vincent Noce que s'obria amb la notícia: "El pintor i escultor català, un dels últims genis de l'art abstracte, va morir dilluns als 88 anys d'edat". A la portada, un quadre de Tàpies a tota pàgina portava imprès al damunt el titular, en castellà, " Adiós, Tàpies ". Fins aquí, una de freda i una de calenta: Tàpies era reconegut com a català i com a geni, però se l'acomiadava amb un "adiós " en castellà, ni en francès ni en català, una mica sorprenent.
Però el més interessant de tot era el final de l'article de Vincent Noce, que deia, després de fer grans elogis de la pintura de Tàpies: "Dominant tota la província amb la seva altura esclafadora, Antoni Tàpies no ha deixat tanmateix gaire lloc a la generació més jove, ja prou espantada per un nacionalisme provincià que, lentament però implacablement, ha ofegat la vida cultural de Catalunya". Una afirmació que està plena d'implícits i de sobreentesos que potser van més enllà fins i tot del que el seu propi autor és conscient.
Naturalment, quan vaig llegir aquesta darrera frase de Libération , el primer instint va ser buscar arguments per rebatre-la. El molt eficient delegat de l'Institut Llull a París ja ha redactat una carta al director del diari en aquest sentit. A l'hora de contestar-li, s'acumulaven els arguments. Primer, m'hauria agradat discutir-li la major. ¿No hi ha hagut lloc en la plàstica catalana per a la generació que ve després de la d'en Tàpies? ¿Es pot parlar amb propietat d'aquest erm de creativitat que ens pinta el diari progressista francès? Em sembla evident que no. No seria elegant donar noms, perquè me'n deixaria. Però hi són. Uns quants i indiscutibles. Hi són molt clarament en l'àmbit de la pintura. Hi són en el món de l'escultura, amb grans noms, reconeguts arreu. Hi són en el món del conceptual, una generació després de Tàpies. Hi són en el món de les instal·lacions i del vídeo, i de moltes altres formes de creativitat artística. Des de les exposicions en grans museus del món fins a esdeveniments com la Biennal de Venècia o la Documenta de Kassel ens serveixen per certificar que després de Tàpies no hi ha el buit, sinó el ple. Per tant, el comentari no té ni solta ni volta.
Però és que, a més, vincular aquest erm -d'altra banda inexistent- amb el triomf del nacionalisme provincià, se suposa que català, és especialment feridor. Precisament perquè en la matriu artística de Tàpies i en la seva obra hi ha un compromís constant amb la catalanitat. Si la catalanitat mata el geni artístic -i com a afirmació és una bajanada notable-, el geni artístic de Tàpies hauria d'haver mort abans i encara més que el dels seus successors. I no tan sols el de Tàpies. També el de grans noms de l'art català de l'últim segle, molt compromesos sovint amb la catalanitat. Des de Miró fins a Gaudí. L'articulista de Libération pot visitar l'exposició que hi ha ara a la Fundació Miró, que ve de la Tate Modern de Londres i anirà a la National Gallery de Washington, comissariada per especialistes britànics, i on es presenta un Miró només comprensible a través del compromís amb el seu temps i el seu país. Amb la catalanitat.
Pero l'afirmació de l'article és políticament terrorífica. Més del que es pensa qui la va fer. L'article vincula -jo crec que d'una manera abusiva- la vitalitat artística i l'hegemonia ideològica o política. Per tant, la història de l'art s'hauria de llegir com un apèndix dels canvis de règim polítics. Jo no ho crec, però l'autor sembla que sí. La seva tesi és que el nacionalisme -se suposa que català- ha anat ofegant el geni artístic i cultural en la generació després de Tàpies. Per tant, hi havia uns vells temps fantàstics i positius, en què era possible encara el naixement de genis artístics com el de Tàpies, i una era obscura posterior, que devia començar al voltant dels anys vuitanta, en què l'eclosió del nacionalisme ho mata tot i fa que a Catalunya no hi hagi res ni ningú que valgui la pena. ¿L'autor sap què hi havia, políticament, abans d'aquesta eclosió nacionalista? ¿Sap quin nom tenia la situació política idíl·lica en què segons el seu parer encara podia néixer el geni? Doncs es deia franquisme. Per tant, el que Libération ens ve a dir és que en els vells bons temps del general Franco sí que anàvem bé, però que després, amb això de la democràcia, va arribar el nacionalisme i ho va ofegar tot. Potser no se n'adona, potser no n'és conscient, però si volia fer lectures polítiques de l'art català del segle XX, el que està fent l'articulista és una pura i simple apologia del franquisme.
Vaig pensar que l'article es podia respondre amb una carta al director molt breu. "El senyor Vincent Noce no té raó. El nacionalisme provincià, espanyol, que va portar Franco a Catalunya (amb l'entrada pròpiament dels nacionals, en acabar la Guerra Civil) no va aconseguir ni ofegar el geni de Tàpies ni ofegar el geni de les generacions que han vingut després. Contra el que ell es pensa, perviuen avui encara la catalanitat democràtica i el geni innovador que aquell nacionalisme volia combatre". No l'enviaré. No l'entendrien.
