Demà tindrà lloc a Madrid un dels esdeveniments més importants que s’han produït en aquesta ciutat d’ençà dels afusellaments del Dos de Maig: l’alcaldessa Ana Botella nomenarà Arnold Schwarzenegger “ambaixador turístic” de la ciutat. La combinació Botella més Terminator, no cal dir-ho, aixeca tota mena d’expectatives. Com diria el marit de l’alcaldessa, en aquesta vida es tracta de delimitar, neutralitzar i eliminar. Una sinopsi perfecta per a un film de l’exgovernador de Califòrnia.
Sense posar-hi gens de cinisme, Madrid em sembla una ciutat magnífica, amb una oferta cultural impressionant, una arquitectura esplèndida, una oferta gastronòmica excel·lent i uns serveis que no se’ls salta un gitano. Per si tot això fos poc, en general la gent és hospitalària, amable i, sovint, divertida en el millor sentit de la paraula. Sempre m’ha agradat anar a Madrid i sospito que sempre m’agradarà tornar-hi. No hi viuria durant molt de temps només per una raó: que no té costa, i als illencs això se’ns converteix en un handicap difícil de superar. Aquí no hay playa, vaya, vaya. Però passar-hi alguna temporada no em sabria gens de greu.
Per això mateix em pregunto per què la política madrilenya és sempre tan complicada i desagradable, fins al punt d’haver situat en els últims anys, com a alcaldes de la ciutat, una sèrie de personatges decididament ruïnosos: de l’any 1986 ençà, han ostentat la primera vara de la capital de la ciutat personatges com Juan Barranco, Agustín Rodríguez-Sahagún, José María Álvarez del Manzano, Alberto Ruiz-Gallardón i, ara, la susdita Ana Botella. Tots de la dreta espanyola més rància, tret de Barranco, que era socialista quan convenia ser-ho, i del pretèrit Enrique Tierno Galván, a qui tots recordem amb simpatia perquè va ser l’alcalde de la Movida.
Tenim, doncs, una ciutat magnífica amb una corrua d’alcaldes en corba descendent. Ana Botella i la seva relaxing cup of café con leche ens ha fet riure molt, però ens hauria d’alarmar: una ciutat d’aquesta envergadura no mereix una primera edil tan radicalment incompetent. Fa uns dies, Botella ha anunciat que no es presentarà a la reelecció, però no ha volgut acomiadar-se sense deixar un testament polític exactament a l’altura intel·lectual que ha caracteritzat el seu mandat: a saber, investir, com hem dit, Arnold Schwarzennegger en el càrrec d’“ambaixador turístic” de la ciutat de la Cibeles. La cosa no deixa de tenir la seva lògica: Schwarzenegger, l’únic actor en la història del cinema que ha obligat els crítics de tot el món a aprendre a escriure un cognom tan ple de consonants, ha convocat els últims anys a Madrid l’esdeveniment Arnold’s Classics, un aparador de culturistes que ha arribat a convocar fins a quaranta mil visitants. Ana Botella s’acomiada, diguem-ho així, com a líder política de l’esport d’elit. A més, el seu marit José María i Arnold Schwarzenegger podran competir al jardí de casa a veure qui té els abdominals més ben definits. Qui no es consola és perquè no vol.
