“Israel és un estat de dret i tothom ha de complir les lleis”, va dir el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, després del segrest i la mort a trets d’un adolescent palestí, sembla que com a venjança per l’assassinat el mes passat de tres adolescents israelians a Cisjordània.
Netanyahu va qualificar d’abominable la mort de Muhammad Abu Khdeir a Jerusalem Est. El president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, va condemnar categòricament l’assassinat dels tres israelians, un dels qual també tenia ciutadania nord-americana.
Què hem de dir d’aquest últim episodi de la guerra a mort entre àrabs i jueus a Terra Santa, més enllà d’expressar l’horror que sentim davant l’absurda mort de quatre adolescents? Què hem de dir de les encaixades de mans dels mateixos líders que van decidir engegar a rodar els nou mesos d’intents de mediació diplomàtica dels nord-americans i ara cullen els fruits de la seva irresponsabilitat?
De vegades les paraules -qualsevol paraula- semblen sobreres, perquè als perpetradors del conflicte els encanta que els facin molt de cas: els encanten totes les filigranes verbals dels aspirants a pacificadors que insisteixen, amb curiosa tenacitat, que la raó pot imposar-se a la venjança i a la revelació bíblica.
De tota manera, s’ha de dir que Israel és un estat de dret dintre de les fronteres anteriors al 1967, però no ho és a la Cisjordània ocupada, on el domini que des de fa gairebé mig segle Israel exerceix sobre milions de palestins inclou l’ús habitual de la força, humiliacions i maltractaments, pràctiques ignorades cada vegada més per la majoria d’israelians.
El que passa més enllà de la Línia Verda, oblidada ja fa tant de temps, només sol commoure la consciència dels israelians quan esclata la violència. Si no, només són coses que passen a l’altra banda del mur o la barrera (trieu la paraula que s’adapti millor a la vostra filiació política), en llocs que val més no recordar.
Però aquests llocs es tornen a fer presents i turmenten els israelians, com han posat de manifest els execrables assassinats d’Eyal Yifrach, Naftali Fraenkel i Gilad Shaar. Netanyahu ha acusat Hamàs dels assassinats, però sense aportar-ne cap prova. La contundent resposta israeliana a Cisjordània ja ha provocat la mort de com a mínim sis palestins, i se n’han arrestat 400 i s’ha tancat gran part del territori. Les represàlies s’han estès a Gaza, des d’on les milícies palestines han disparat coets i projectils de morter contra el sud d’Israel.
Tot això no passa en un estat de dret. Més enllà de la Línia Verda hi ha un sistema israelià que no respecta cap llei i això, amb el temps, tindrà un efecte profundament destructiu per al noble somni sionista d’una democràcia regida per l’imperi de la llei.
Els quatre assassinats van tenir lloc en territoris que van ser ocupats o annexats per Israel després del 1967. La llei ha quedat relegada a un segon pla en nom de les pretensions messiàniques d’uns nacionalistes religiosos que creuen que tot el territori entre el Mediterrani i el Jordà és dels jueus per dret diví. S’ha imposat el seu punt de vista, tot i que la majoria d’israelians no comparteixen aquesta opinió.
Cap democràcia pot ser immune al manteniment d’un sistema opressor i antidemocràtic en un territori que està sota el seu control. Això de tenir ciutadans a una banda d’una línia invisible i súbdits sense drets a l’altra no pot funcionar. Una democràcia necessita fronteres; Israel imposa un govern militar als palestins a les zones ocupades sense tenir el consentiment dels governats.
L’anomenada Autoritat Palestina és dèbil, i el moviment nacional palestí encara està esquinçat i dividit sota un “govern d’unitat” que ni tan sols pot pagar els salaris a Gaza.
Aquesta situació és sostenible perquè és Israel qui té pràcticament tot el poder. Però només és sostenible a costa de la violència que ara ha esclatat. Aquest és el futur. Si no hi un acord de pau basat en la coexistència de dos estats, la venjança s’imposarà a la llei. La violència no és una aberració. És la conseqüència lògica d’un ordre aberrant que propicia els linxaments, ja sigui a mans d’àrabs o de jueus.
La majoria d’israelians i palestins volen la pau. No volen que els seus fills morin d’aquesta manera. Però els seus dirigents són personatges de poca volada que només busquen avantatges tàctics a curt termini.
Un amic francès m’ha enviat una publicació recent d’una violinista francesa, Mathilde Vittu, que ensenya música a Cisjordània. Vittu explica que ha vist com els nens palestins sortien de classe, amb el violí a l’esquena, i els soldats israelians els envoltaven amb la intenció de provocar-los. Va a Gaza i hi observa el “doble empresonament” imposat per Israel i “les lleis de Hamàs”.
En un conservatori improvisat, destruït en part i afectat per talls d’electricitat enmig dels solos de Bach per a piano, Vittu parla de “l’emoció indescriptible” que va sentir en un últim concert màgic en què li van dir: “Gràcies per alliberar-nos un vespre amb la música”.
Un violinista de 14 anys amb molt de talent li diu que, arran de la mort del seu millor amic a Cisjordània, planeja deixar de tocar després d’examinar-se perquè vol “convertir-se en màrtir”. Mathilde Vittu queda molt trasbalsada, i aleshores els del poble li diuen que molts nens de Gaza tenen aquesta ambició als 14 anys, però després s’hi repensen.
Yifrach, Khdeir, Fraenkel, Shaar... ¿Servirà de res la seva mort? Ho dubto.
