Hi ha molts pedagogs que afirmen que els nens amb altes capacitats necessiten un acompanyament específic perquè, si no el tenen, la superdotació esdevé una font de conflictes i pot desembocar, paradoxalment, en fracàs escolar.
Sense negar la major, és un enfocament que em neguiteja. ¿Podem parlar de nens amb altes capacitats en genèric? ¿Són superdotats en tot? ¿O són molt bons en certes coses i bastant o molt dolents en d’altres?
No és estrany, per exemple, que a una gran capacitat abstracta l’acompanyi una pèssima orientació espacial o que la nena brillant en llengua sigui un zero a l’esquerra en plàstica. Alguns dels més llestos de la classe no sobreviurien gaire temps en una illa deserta sense l’ajut dels mediocres.
Si no fem d’un tipus d’intel·ligència la intel·ligència, conclourem que la majoria som llestos en certes coses i rucs en d’altres. Saber-ho és clau per treure profit dels nostres talents i per a la nostra autoestima.
Però és a l’escola on més caldria tenir clar que, en cada classe i per a cada disciplina, hi ha en un grau o altre superdotats, dotats, poc dotats i infradotats genèticament.
Ignorar que la dotació genètica ens llança a viure amb plusos i amb handicaps acaba discriminant per la por a discriminar d’un fals progressisme. Ensenyar una assignatura pensant només en l’alumne mitjà avorreix a qui li és fàcil i despenja a qui hi sua tinta.
Quan parlem de fracàs escolar parlem molt -i amb molta raó- de famílies desestructurades o de la importància de prestigiar al màxim la professió docent, però no parlem prou de la necessitat d’adaptar la didàctica, el temps, els recursos i els objectius a la capacitat innata de cada nen en cada matèria. Ni de l’enorme perjudici que suposa que hi hagi tants pocs mitjans per fer-ho.
L’èxit escolar demana que no et tallin les ales quan pots volar i que t’ensenyin a caminar quan et sents invàlid. I les escoles estan plenes d’invàlids amb ales.
