Publicitat

Tots els verbs del desànim

Avui s'acaba el curs a la majoria d'escoles i instituts i a la universitat ja enllestim els exàmens finals. Enguany ha estat un curs difícil, però segurament no pas menys que el curs vinent, amb totes les retallades, aglomeracions i altres mesures anunciades i les que sembla que poden arribar. És temps de revisions i segurament hi ha moltes coses a corregir. Entretant, ho aprofito per fer unes reflexions de fons per posar en relleu una feina la importància de la qual no sempre és ni coneguda ni molt menys reconeguda. Crec que és de justícia fer-ho.

A més, ahir mateix acomiadàvem Emili Teixidor, que va ser escriptor, però que per damunt de tot i de manera prèvia a l'escriptura va ser mestre, pedagog i -molt especialment- un lector que practicava la militància i el proselitisme lector. En una ocasió, al Fòrum de les Cultures de l'any 2004, va explicar una anècdota d'una pagesa de Cantonigròs que havia hagut de començar a treballar molt joveneta i que el va impressionar vivament. Lamentant-se de la manca de formació rebuda, de l'absència d'oportunitats formatives en el seu temps, ja vella, la senyora li havia dit: "Els diners ens han sortit cars, perquè hem triat de ser més rics en lloc de ser més persones". Convé rellegir la frase més d'una vegada; alguns fins i tot haurien de repetir-la com un mantra. No es podrà pas dir això dels professors, que triem una professió que per anar bé hauria de ser sempre vocacional i que té a veure amb formar persones, més que no pas amb fer-se ric. Però, desenganyem-nos, també hi ha mals mestres i en alguns llocs potser fins i tot a sobre són els més ben pagats. Ja sabem com funcionen en aquest país els reconeixements... Malauradament no sempre les professions vocacionals ho acaben sent i llavors és quan els professors poden esdevenir, com deia Steiner a Lliçons dels mestres , destructors d'ànimes. El mal hauria de ser un mal negoci i per desgràcia no sempre ho és. Darrerament les coneixem de prop, les polítiques del mal. En l'àmbit econòmic, per descomptat, però també en el sociolingüístic, atès que estem vivint un nou Decret de Nova Planta, una ofensiva PoPular [sic] que vol esborrar el català allà on és més dèbil sota tota mena de subterfugis indignes i barroers. Només desitjo que acabin passant factura més tard o més d'hora perquè són, en el fons, crisis de valors que ens surten molt cares.

Steiner diu que el "mal ensenyament" és quasi literalment un assassinat i, metafòricament, un pecat. A parer seu -i ho comparteixo- no tenen perdó els professors que inoculen "el gas metà del tedi" perquè els correspondria fer el contrari: seduir i fer atractiu el coneixement. El gran comparatista està convençut que, estadísticament, l'antiensenyament està a prop de ser la norma i que cada cop és més difícil trobar mestres que formin d'una manera global, permanent i virtuosa. Jo aquí discrepo: sort en tenim dels bons mestres que encara no han dimitit i que segueixen, per convicció personal, al peu del canó. Això sí, es poden tenir molts professors al llarg d'una carrera didàctica, però pocs mestres d'aquells amb majúscules, que un recorda tota la vida. Per Steiner els mals professors són enterramorts més o menys afables que s'esforcen a rebaixar els seus alumnes al seu propi nivell de mediocritat. És una cadena que sembla que no té aturador. Bé, sí que en té: el desastre absolut com a societat, ja que hipotequem el nostre futur si el deixem en mans de mediocres que faran perdre oportunitats als nens o joves d'avui que seran els adults de demà.

L'entorn tampoc no hi ajuda. Estem instal·lats en el que s'han anomenat les teràpies de la facilitat, que, segurament, són patologies de la facilitat, perquè no pot ser bo creure que tot és fàcil, que tant se val treballar per fer bé les coses, que al capdavall el mèrit i la competència són secundàries i les relacions, els lobis i les conxorxes tot ho podran. Desterrada tota idea d'esforç, de perseverança, d'exigència, el panorama de futur no resulta ser gaire amable.

I tanmateix vull fer èmfasi en el valor incommensurable del bon ensenyament, el que no queda recompensat amb diners, perquè no hi hauria diners per recompensar-lo, i n'hi ha que se n'aprofiten, d'això. Malgrat tot, diàriament i durant 10 mesos a l'any professors i professores d'arreu del país, silenciosament però efectiva i en totes les instàncies -de primària a la universitat-, es donen als seus alumnes i els obren finestres al món.

George Steiner deia que som convidats de la vida. Emili Teixidor parlava de les polítiques de la memòria i dels projectes de l'oblit. Les primeres administren el llegat del passat i els segons gestionen -des del triomf- el llegat de futur. Convertir la vida en un acte més enllà de la riquesa material i la superficialitat i omplir-la de valors i de riquesa cultural per viure-la com si fóssim convidats hauria de ser una prioritat social, de tots, de mestres i polítics, i tots hem de treballar per fer-ho possible. Jo he tingut grans mestres i intento, des de fa divuit anys, exercir la docència universitària mirant d'estar-hi a l'altura, renovant el que em van ensenyar de transcendent, perquè em sento afortunada i els estic agraïda. Dignificar la professió és el millor homenatge que els podem fer, mentre ens deixin fer-ho. Encara millor: mentre ens deixin ser-ho. Perquè hi ha qui fa de mestre i hi ha qui és mestre.

Tot sovint els docents ens veiem fent una llarga travessa pel desert, menystinguts, maltractats i incompresos, sí, també per les vacances. Paradoxalment potser mai l'ensenyament és tan valorat com en aquest període, especialment el preuniversitari. Però, recordin: la setmana vinent i tot el juliol és període de formació, temps de treballar ja per al curs que ve. Sort en tenim, els professors, de saber conjugar tots els verbs del desànim i tirar endavant. Els bons professors són una gran riquesa de país: no els menystinguem!

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT