Opinió 31/05/2012

UÇK (llegiu-hi 'utxekà')

i
Cristina Gallach
3 min

Dir que la història es repeteix és un recurs molt gastat. De vegades, però, és útil, sobretot si s'acosta a la veritat. Aquests dies, mentre Síria viu assassinats de civils, una extrema tensió diplomàtica internacional, plans de pau que fallen i perspectives de futur molt confuses, hi ha un nom que no em trec del cap: UÇK (l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo), la guerrilla que va combatre per la independència de Kosovo ara fa dues dècades.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Durant anys, la causa kosovar va ser liderada per Ibrahim Rugova, el discret, calmat i poc expressiu president del territori, que morí abans d'aconseguir la controvertida independència. La frustració que la seva lluita pacífica produí entre una nova generació d'activistes molt més radicals i, en especial, la creixent repressió de les forces de seguretat sèrbies de Slobodan Milosevic van abocar a la creació de l'UÇK. La violència amb què Milosevic responia a la població civil i la violació constant dels acords internacionals portaren a la intervenció de l'OTAN contra Sèrbia el 1999. Aquest grup armat no hi va tenir un paper menor. De vegades defensant els civils kosovars, a voltes amb contundents accions contra les forces sèrbies. I durant la guerra, com a suport clau als bombardejos aliats.

Síria està vivint una autèntica tragèdia, una espiral de mort que és similar al còctel descrit i que va directa a una guerra civil. Ni les circumstàncies polítiques ni la història del país permeten més comparances. Però sí que ajuden en l'anàlisi i a buscar solucions.

Les accions del líder sirià són repulsives. La matança de divendres passat a la ciutat d'Al-Haula, on 116 persones -entre les quals 49 nens i 34 dones- van ser degollades o rematades d'un tret al cap, ha provocat una condemna mundial. Ha quedat clar que el president Baixar al-Assad ha enganyat les Nacions Unides i la Lliga Àrab, a qui va prometre que compliria el pla de pau que aquestes dues organitzacions li presentaren de la mà de Kofi Annan. No és sorprenent que Al-Assad no respecti els acords: tenir uns 300 militars de les Nacions Unides inspeccionant la retirada de les seves tropes de les ciutats on han bullit les protestes era una idea que no li agradava gens, i el règim no dissimulava aquest disgust. Els grups opositors, sobretot els armats, tampoc, ja que consideraven que un èxit de la iniciativa de pau internacional implicaria una estabilització de Síria sense el botí que molts consideren indispensable, és a dir, que el president deixi el poder. Aquesta era la força i la feblesa de la iniciativa. A ningú li agradava, però era la millor opció possible. El que sí que s'escapava de tots els càlculs, per molt cínics que fossin, és la dimensió i la crueltat de les morts d'Al-Haula. Qui hi pot sortir guanyant?

Ara la situació està perillosament fora de control. El president ha d'explicar uns esdeveniments incomprensibles davant la seva gent, molts d'ells crítics amb els insurgents. També ho ha de fer davant del món sencer, mentre la revolta, que durant unes setmanes s'havia calmat, es torna a escampar per tot el país. Per la seva banda, els grups armats antirègim ja no es conformaran amb menys que l'enderrocament total del botxí. I tot indica que a les Nacions Unides no es podrà superar el bloqueig que Rússia i Síria imposen a una acció internacional més contundent. Fins que Moscou no arribi a la conclusió que té més a perdre que a guanyar amb la seva actitud, no es poden esperar grans canvis en el Consell de Seguretat. A més, mentre hi hagi dubtes sobre l'inspirador i l'executor de la matança d'Al-Haula (milícies prorègim?, provocadors anti-Assad?), Rússia podrà guanyar temps tot esperant els resultats de la investigació internacional que s'espera que s'encarregui per aclarir la qüestió.

Per complicar més les coses, tothom -especialment els Estats Units- rebutja una intervenció militar des de l'exterior enmig d'una guerra civil. Els europeus tampoc se la plantegen, sobretot sense la legitimitat de les Nacions Unides, perquè la consideren perillosa i desestabilitzadora. El marge de maniobra, doncs, es redueix. A l'ONU es busca urgentment un consens que vagi tan lluny com permeti Moscou i que alhora sigui prou contundent per fer tornar la calma al país, amb la retirada de les forces del govern a les casernes i l'alliberament dels carrers. Ara bé, hi ha força indicis que si aquesta acció no implica un canvi del règim, els grups opositors armats no s'hi avindran. Les crides a un procés polític inclusiu, un dels punts del pla Annan , sonen a música celestial, igual que una victòria ràpida de l'UÇK sirià amb suport internacional. Malauradament -sobretot per als sirians- tenim conflicte per estona.

stats