Opinió 07/07/2012

Us comunico que he mort, però és fals

i
Umberto Eco
3 min

El mes passat van aparèixer a internet centenars de notícies sobre la mort de Gabriel García Márquez. Tot seguit les mateixes fonts explicaven que la notícia l'havia donat jo al meu compte de Twitter. Tot seguit, altra vegada les mateixes fonts, i encara d'altres, entre les quals n'hi havia de molt autoritzades, van descobrir que jo no estic registrat a Twitter i que per tant aquella adreça meva era falsa. Si bé alguns babaus -que s'havien quedat amb la primera notícia i que després no la van contrastar- van seguir moralitzant sobre la meva presumpta broma (ja se sap, conflictes entre escriptors), la major part de les investigacions successives que circulaven per internet havien esbrinat que a internet hi ha encara més adreces amb el meu nom sense que jo en sàpiga res.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Res d'extraordinari. Si us podeu registrar a internet com a Leonardo da Vinci i ningú no hi pot fer res, imagineu-vos què passa amb els noms d'escriptors contemporanis. D'altra banda, alguns suggerien que l'autor d'aquesta bola era un tal Tommaso De Benedetti, que havia estat l'autor de cops similars, pensats precisament per demostrar (com va dir en certa ocasió a The Guardian ) que "els mitjans socials de comunicació són la font menys verificable del món". Que això és així, ja se sabia fa temps, com ho van aprendre aquells pobrissons que havien quedat captivats per correspondència per una noia aparentment preciosa, i que després van descobrir que es tractava d'un vell funcionari de duanes retirat amb un herpes zòster. I els únics que després ho poden contrastar veritablement de tactu són els pedòfils, quan s'arrisquen a pescar un menor més crèdul que els altres.

Això em fa pensar en un fet que va succeir a les acaballes dels anys seixanta quan algú (aleshores no existia ni el correu electrònic ni el fax) va enviar per carta un article al Corriere della Sera signada amb el nom de Pier Paolo Pasolini, i van publicar l'article. Escàndol: era fals, una burla, i Pasolini no en sabia res. La primera reacció va ser de terror: d'aleshores ençà, com s'ho farien els diaris per tenir la seguretat que l'article que rebien, si no era lliurat en persona, era veritablement de qui signava? Però a l'època jo ja vaig escriure un article dient que no calia preocupar-se. La societat pot acceptar la idea de l'existència de mentiders i falsaris; però es fonamenta en un acord mutu pel qual, en general, qui parla diu la veritat. Altrament no podríem agafar un determinat tren a Roma, perquè no podríem fiar-nos dels horaris del tren; quan cridéssim els bombers per apagar un incendi, no vindrien perquè sospitarien que fos broma, quan entréssim a un banc podria ser un lloc fictici degudament decorat (com l'oficina d'apostes d' El cop ), en cridar el metge podria presentar-se algú que va comprar el títol a vés a saber quin país corrupte, o podria passar que la nostra mare ens hagués enganyat en dir que vam sortir del seu ventre. (Per no dir res de la perplexitat de la Verge Maria davant d'aquell androgin amb ales de cartró que se li havia insinuat a la seva cambra.)

Com vaig escriure aleshores, la societat sap que el compromís mutu amb la veritat és essencial per a tothom, i si se n'anés en orris estaríem tots perduts. Vet aquí per què bromes com aquella del fals Pasolini es fan una vegada però després, per una mena d'instint social, s'acaben. I en efecte, així és com ha anat.

Amb internet, però, s'està estenent una mena d'hàbit de comunicació sota nom fals, i els usuaris de mica en mica s'acostumen a no refiar-se'n mai. És veritat que corren per Twitter i Facebook polítics, dels quals desconfiem per costum; amb el pas del temps fins i tot els solitaris absolutament necessitats d'un contacte humà, encara que sigui purament virtual, començaran a adonar-se que viuen en un món sota sospita generalitzada, on s'hauria de sospitar de tothom; com en els còmics de Diabolik , on l'habitant de la ciutat de Clerville s'imagina sempre que sota la màscara de plàstic d'una hereva rica, d'un cirurgià famós, d'un eclesiàstic o d'un comerciant de diamants s'hi amaguen Diabolik o Eva Kant, els reis del crim.

stats