Als antípodes del glamur i la prepotència, és una profunda anomalia com a imatge del vencedor. Costa imaginar algú tan poc galàctic com aquest salmantí de cadena daurada al canell, un bigoti salpebrat i aquell tel d'afonia dels culs de cafè, copa i puro.
No parla malament de ningú ni que el matin. Va per la vida amb un aire somnolent, una mica abúlic, com si els esdeveniments l'haguessin superat i només per dignitat seguís donant la cara.
Té la lentitud paquidèrmica d'un Maigret i el hieratisme amb papada d'un monarca, però en els ulls enrogits per la conjuntivitis hi guspireja l'astúcia del que et veu venir i, amb una finta invisible en el moment just, et deixa ben retratat.
Per mantenir unit l'equip enmig de les guerres de clubs, recorre a la intel·ligència emocional que aprèn a casa d'un mestre excepcional, el seu fill Álvaro, amb síndrome de Down.
La seva èpica d'antiheroi brilla en l'amargor de la derrota, com quan -acabant de perdre amb Suïssa en el debut del Mundial on eren favorits-, en lloc de ficar-se capcot al túnel de vestidors, fa cua el temps que cal per donar la mà a l'entrenador rival.
L'èxit no li hauria arribat mai si el país miserable on va néixer no hagués avançat en tot, sublimant les frustracions en futbol.Però ha tingut l'enorme i discret mèrit de cavalcar l'onada amb l'austera modèstia d'un fill de la postguerra.
