FORA DE TEST
Opinió 16/03/2014

Varetes màgiques

i
Toni Soler
3 min

CRIDÒRIA. Se sol dir que el debat sobiranista peca d’una excessiva simplificació -amenaces d’una banda, varetes màgiques de l’altra- però en certa manera això és un miratge. Hi ha força gent interessada a generar un debat realista sobre les conseqüències d’un procés de secessió; el que passa és que les seves reflexions queden enterrades per l’escàndol dels més cridaners, que s’aprofiten de la receptivitat de certa premsa i del poder amplificador de les xarxes socials. Els titulars fàcils, desmesurats i ofensius sempre troben el seu aparador i una rèplica proporcionada.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

RELATS. Però val la pena deixar de banda la cridòria i centrar-se en els argumentaris. En primer terme, crida l’atenció la ineficàcia del discurs unionista que s’ofereix des d’aquí o des de Madrid. Aquesta ineficàcia es deu al fet que ni les amenaces de catàstrofe ni les promeses de reforma federal de l’Estat troben en la realitat una base a la qual agafar-se. La població catalana no té més por de l’incert horitzó independentista que de l’ombrívol present autonòmic; l’anunciada ruptura social -els dinars de Nadal no celebrats, per entendre’ns- no passa de ser un desig mal dissimulat; Amazon i Ferrari demostren amb fets que el diner forà no comparteix el dramatisme de Margallo. I la política espanyola no només no convida a l’optimisme federal, sinó que ens dóna proves constants de la involució centralitzadora.

I després hi ha el sobiranisme de la vareta màgica. Que sens dubte peca d’il·lús (ja la voldrien d’altres, aquesta il·lusió) però parteix d’una base indiscutible: una Catalunya independent tindria més eines per enfrontar-se als seus problemes. La independència no és una vareta màgica, però és una vareta. L’únic argument que s’hi pot oposar és paternalista: no podem anar per lliure, necessitem la tutela dels que en saben, perquè som menors d’edat i no sabríem què fer amb el poder que ens cauria a les mans. Però aquest és un argument perdedor. Fa 30 anys potser sentíem la por al buit; ara portem tres dècades d’autogovern interruptus, i volem tastar el poder veritable. En una nació, aquest és un procés lògic, gairebé una llei natural.

IDENTITAT. Però és cert que el sobiranisme es passa d’il·lús almenys en un terreny: el de la identitat. Molta gent no desitja una Catalunya més lliure sinó “més catalana”, i això sí que pot entrar en conflicte amb la realitat. Pensar que amb un estat els votants de Ciutadans i del PP deixaran de ser-ho; pensar que en el nostre panorama audiovisual desapareixerà el castellà i l’imaginari espanyol, és una ingenuïtat suïcida, no només perquè és irreal, sinó perquè aquesta mena d’ambició ens abocaria a un model identitari i assimilista que copiaria els pitjors vicis que hem denunciat de la vella Espanya. Aquesta vareta màgica no existeix, ni falta que fa; ens tocarà construir un estat de contorns suaus, preparat per als reptes d’un futur cada cop més multilingüe, especialment a la ciutat de Barcelona, condemnada a combinar la capitalitat catalana amb la seva poderosa marca de metròpoli global. En cas contrari, serem un país a mig fer, d’una provisionalitat crònica. I no em feu dir per què, però en escriure això he pensat que les primàries del PSC de Barcelona són més importants del que podem sospitar.

stats