Publicitat
Publicitat

L' ASCENSOR

Vells rockers

Jordi Pujol és una mica més gran que el seu acompanyant a l'ascensor, però no gaire més. Mick Jagger va néixer el 1943, només tretze anys després que el president. No són de la mateixa quinta, d'acord, però tampoc podem parlar de generacions diferents. Tots dos han estat fidels a algunes coses al llarg de la seva vida i, al mateix temps, han sabut adaptar-se als canvis i moure peça en cada moment. Són, veritablement, dos vells rockers.

Amb aquella naturalitat que el caracteritza, Pujol no dubta a dirigir-se al vocalista dels Stones com si el conegués de tota la vida: "When I was young, my dear Mick, and I heard your music, I always thought: «Catalonia needs this kind of musi». And now, at last, we have Manel. Do you know Manel?" L'anglès del president és una mica macarrònic, però sempre s'acaba fent entendre. Excepte avui, perquè Jagger se'l mira escèptic. Potser no sap qui és Manel, encara que això és molt improbable. Tothom coneix Manel. És el número u. O potser sí que els coneix, però troba que la seva música no és, precisament, stoniana . Davant del seu silenci, Pujol continua: "You, Mick, you are a model for our young people. A man that never gives up, a man forever young. Like me. Do you know that I am independentistic, now, at my age, like a teenager?" Pujol dubta de si la paraula independentistic té cap sentit en anglès, però és igual, l'important és llançar-se. I ara ja no ha de patir per res, pot dir el que li sembli i tothom somriu i aplaudeix.

I Jagger també somriu però no aplaudeix. Li sembla que ha captat el sentit del que aquest home intenta demanar-li. Es treu de la butxaca una tabaquera i li ofereix al president un porret exquisidament cargolat. "Stay foolish, my friend" , li diu. Pujol dubta un moment i, fi nalment, n'agafa un. No vol fer-li un desaire a un home tan amable. "Me'l guardo per després, si no et fa res. Aquí a l'ascensor no es pot... We can not smoke here, Mick".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT