La setmana de Vicenç Villatoro
Opinió 24/08/2014

Ni renúncia ni reconsideració

i
Vicenç Villatoro
2 min

Dijous 21 d’agost. La propaganda militar de tota la vida, com a l’ Ilíada o el Cantar del Mío Cid, intenta presentar els propis com a vencedors, els més forts, els invencibles. Però la propaganda militar moderna, al món occidental, prefereix presentar-los com a víctimes, agredides sense raó. Això només funciona a Occident. Per això l’integrisme islàmic, que opera en els dos fronts, necessita generar dos discursos diferents i contradictoris. De cara a Occident, presentar-se només com a víctimes inofensives i passives. De cara al món àrab, reivindicar-se com a vencedors, amb prou força i voluntat per plantar cara i castigar amb duresa, i fins i tot crueltat, l’enemic. Són dos discursos i també dues iconografies. En un cas imatges només de bombardejos, destrucció, víctimes civils. En l’altre, imatges també d’atacs, ruptures de treva, execucions sumàries. Totes les imatges poden tenir base certa. Però cal no barrejar-les i sobretot no capicular-les. De vegades, se’n surten.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Divendres 22 d’agost. ¿Ha de ser alcalde automàticament el cap de la llista municipal més votada? La proposta del PP és sospitosa, però no absurda. No és absurda perquè el sistema municipal és molt presidencialista, piramidal, i no acaba de tenir sentit que pugui ser alcalde el cap de la llista menys votada gràcies a un pacte de molts. Això té més sentit en un Parlament que en un consistori. Però tampoc no té sentit que un alcalde pugui governar sense una majoria que li aprovi els pressupostos, amb més de la meitat dels regidors en contra. Per tant, està bé pensar fórmules. Potser l’elecció directa d’alcalde. Potser la doble volta, a la francesa. El que passa és que aquest canvi patrocinat avui pel PP, després dels resultats de les europees, sembla simplement un sistema per defensar, amb un canvi de regles del joc, les seves alcaldies amenaçades, especialment Madrid i València. I és una prova d’un fet visible: el PP s’ha barallat amb tothom i per tant no hi ha ningú amb qui pugui sumar.

Dissabte 23 d’agost. Diuen que el sobiranisme català viu una fase de fatiga o de desànim. Ho diuen sobretot els seus adversaris. I pot ser que tinguin raó. La fatiga de picar en ferro fred, de no acabar de girar full i de tornar a haver de fer gestos repetits. El desànim en una part del seu nucli dur per l’impacte del cas Pujol (mentre que a una altra part li provoca sobreexcitació). Tot això pot ser cert. Però la conclusió a què arriben no m’ho sembla. Si hi ha fatiga i desànim, no es tradueix en una renúncia, en una reconsideració dels objectius. Els fatigats i els desanimats poden ser més difícils de moure, però no crec que hi hagi un gruix de gent independentista que ho hagi deixat de ser. Al contrari, diria que el perímetre es manté o creix, potser a una temperatura més baixa. Si n’hi ha, la fatiga i el desànim són mala notícia per al sobiranisme perquè perd capacitat de mobilització. Però no són tan bona notícia per als seus adversaris, perquè no en redueix el volum ni la convicció.

stats