1 . XENOFÒBIA. Quan, a finals dels 90, la immigració estrangera creixia espectacularment a Espanya, el govern Aznar (recordeu els esdeveniments d’El Egido) va intentar utilitzar políticament el fenomen amb el discurs xenòfob, amb consignes com “Els espanyols, primer” i amb l’amalgama entre delinqüència i immigració. Però després, amb algunes excepcions -com la inefable campanya del PP a Badalona-, l’agressivitat verbal contra la immigració ha anat desapareixent de les campanyes polítiques. Els periodistes estrangers sovint fan aquesta pregunta: ¿com és que a Espanya no hi ha una extrema dreta com a França, per exemple? I també: ¿com és que el discurs xenòfob està menys present en la vida pública? Sobre la primera qüestió, la resposta és fàcil: Aznar va integrar l’extrema dreta al PP i des de llavors allà la tenim. I prou que es nota: el sector liberal del PP viu sempre una mica encongit, perquè l’extrema dreta i els bisbes estiren fort cap al seu cantó. Qui sap si un dia la corda es trencarà, però de moment el PP els dóna prou satisfaccions perquè es quedin al partit.
La segona pregunta és més complicada. És cert que el discurs antiimmigració està latent, emergeix així que es rasca una mica, però no té una gran presència mediàtico-política. En canvi, la violència que les institucions apliquen contra la immigració és molt considerable. I des de fa temps: no oblidem que va ser el govern Zapatero el que va aixecar uns quants metres les tanques de Ceuta i Melilla, convertint en alt risc qualsevol intent de saltar-les. El cap de setmana passat una manifestació de protesta va encerclar el Centre d’Internament d’Immigrants de Barcelona, per denunciar la impunitat que regna allà dintre i la violència que s’hi practica. Cada dia llegim notícies sobre el retorn il·legal d’immigrants cap al Marroc des de Ceuta i Melilla, d’accions policials desproporcionades contra els que intenten passar. I sovint apareixen denúncies de tracte discriminatori amb els immigrants. Si a això hi afegim les formes salvatges d’explotació a què estan sotmesos, a vegades, en llocs de treball sense control, queda clar que aquest país no esta exempt de violència contra la immigració. I, per tant, el que resulta sorprenent és que, a diferència d’altres països, aquesta violència no necessiti l’acompanyament d’un discurs ideològic perquè la gent la legitimi i els governs sentin que els seus excessos tenen suport. La hipòtesi que plantejo és que no cal el discurs xenòfob perquè la violència ja fa, en ella mateixa, la doble funció: física i simbòlica. Com si els sectors de la ciutadania més sensibles al discurs contra la immigració ja se sentissin confortats pel fet brut de la violència. ¿Pot ser que la xenofòbia estigui tan instal·lada que ja no es necessiti ni tan sols expressar-la i que la passivitat dels sectors crítics a l’hora de denunciar la violència afavoreixi la impunitat silenciosa?
2 . APROPIACIÓ. Un del èxits de la temporada literària a França és Mersault, la contre-enquête, de Kamel Daoud. Aquest escriptor i periodista algerià reescriu la història de L’Étranger d’Albert Camus assumint la perspectiva de l’àrab anònim assassinat. La mirada de l’altre li serveix per fer emergir la càrrega acumulada per les herències dels uns i dels altres, dels colons francesos i dels algerians. “El colonitzador estén la seva fortuna posant noms a aquells de qui s’apropia i negant-los a aquells que l’incomoden”, diu Daoud. Una manera de recordar que la dominació comença per la negativa a reconèixer l’altre tal com és. Però Daoud no es queda aquí, i, asfixiat pel pes de la tradició, s’indigna amb les religions que no han entès “que Déu és una qüestió, mai una resposta”. O, dit d’una altra manera, la dominació dels esperits consisteix a imposar les respostes sense admetre les preguntes.
