Publicitat

Vogadors

Ha aparegut en els darrers anys una nova generació de joves arquitectes que tot i la dificultat actual per aconseguir encàrrecs aprofiten les poques i modestes oportunitats que els arriben per plantejar una arquitectura que vol ser conseqüent amb els canvis que està patint el món. Treballen en projectes petits, molts cops a prop del lloc on viuen, però cadascun dels seus projectes es converteix en un petit manifest construït del seu ideari, i la seva actitud optimista ja s'ha convertit en un model alternatiu per a les noves generacions d'estudiants d'arquitectura, que no accepten el pessimisme i el sentiment de derrota que impregna el professorat de les nostres universitats.

Els projectes d'aquests joves plantegen un canvi de paradigma respecte de l'arquitectura més recent, especialment en la seva relació amb l'habitant, amb qui tracen vincles de complicitat tot evitant imposar la personalitat de l'arquitecte per sobre del que ha de viure en l'obra en qüestió, i simplement aportant els seus coneixements i el seu ofici per construir edificis útils, senzills i confortables.

Són arquitectures que volen adaptar-se al lloc sense incomodar-lo, evitant qualsevol protagonisme i establint tàctiques de camuflatge per dissoldre's en el seu entorn. El material que les conforma no l'escull l'arquitecte en un gest d'afirmació creativa, sinó que és una decisió d'oportunitat, economia i sentit comú. Utilitzen materials modestos que entronquen amb la tradició i molt poc agressius amb l'entorn, però que adquireixen en aquestes obres una textura i densitat de significats nous i insòlits. Una arquitectura que, tal com va dir Oriol Bohigas en un article el diumenge 17 a El Periódico , "[...] interpreta la sostenibilitat en els seus originals recursos de pobresa i estalvi". Tot plegat amb una gran austeritat formal que és portada fins al límit per configurar una aposta poètica d'una gran ambició, potència i expressivitat.

És una arquitectura que pren tot el seu sentit en el moment de ser construïda i viscuda, i que per tant evita qualsevol protagonisme de la seva pròpia representació en paper o en imatges, aspecte en el qual es distancia respecte d'algunes arquitectures recents. És una arquitectura que no vol ser oportunista, però que té la virtut de ser oportuna, i enllaça amb una manera d'entendre l'arquitectura que té una llarga tradició a la nostra terra.

Una tria de nou obres viatjarà a Venècia a finals d'agost per mostrar aquesta manera de fer en el millor aparador possible, la Biennal d'Arquitectura. Som un país sense estat i per tant no podrem ser als Giardini amb la resta de pavellons nacionals, però tindrem un espai propi molt a la vora que allotjarà la selecció i que es convertirà, de fet, en el primer pavelló de Catalunya i les Balears a la Biennal.

Les obres han sigut escollides per la seva capacitat d'il·lustrar aquests criteris, i es mostren perquè cadascú en tregui les seves pròpies conclusions, tot constatant les característiques que les connecten. No es tracta, doncs, de portar un discurs tancat, sinó més aviat d'anar-lo construint de manera participativa per esbrinar quines són les claus d'aquesta tendència, que no és estilística, sinó més aviat conceptual i ètica, i que de ben segur tindrà un protagonisme important en l'arquitectura del futur més proper.

Aquesta participació ja ha començat a créixer. Va començar fa uns dies al Col·legi d'Arquitectes amb la presentació de les obres seleccionades, on es va obrir un primer debat entre el públic assistent. S'ha endegat també amb l'enquesta que s'ha iniciat al blog Vogadors.cat i a les xarxes socials, i també amb els comentaris d'altres arquitectes, que ja s'han començat a rebre i que també tindran el seu lloc a l'exposició. Fins ara s'han rebut petits textos, entre molts d'altres, de l'estudi Caruso St. John, Juhani Pallasmaa, Sergison Bates, David Kohn, Esteve Bonell, Josep Lluís Mateo, Carme Pinós, Carles Ferrater, Elies Torres, Carme Pigem, etc., els quals afegeixen la seva visió personal a aquest discurs.

Tal com va fer-nos veure Beth Galí a l'acte de presentació, feia temps que no es respirava al Col·legi l'esperit d'unió, suport i optimisme que es va viure aquell dia, i cal aprofitar aquesta energia retrobada per tirar endavant iniciatives que, com aquesta de l'Institut Ramon Llull, ens permetin la divulgació i valoració de l'arquitectura catalana. En el context difícil però ple d'oportunitats que ens ha tocat viure, si volem que la nostra veu soni amb força i l'arquitectura catalana recuperi part del pes que havia perdut en els darrers anys és el moment de remar tots junts i en la mateixa direcció.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT