‘Victus’ va sortir a la venda el 10 d’octubre del 2012, el mateix dia que el ministre Wert anunciava la seva intenció d’espanyolitzar els alumnes catalans. El mes que ve farà dos anys d’allò. Tot el que t’ha passat durant aquest temps, Albert, és un premi a tants anys d’esforç solitari.
Diuen els que et coneixen que Victus és el projecte de tota una vida, que, quan de jove anaves a aquelles manifestacions de l’Onze de Setembre on éreu quatre gats, ja pensaves que algun dia trobaries la manera de reexplicar la història del que va passar a Catalunya el 1714. Després van venir anys submergit en documents de l’època, escrivint i reescrivint i, finalment, quan la novel·la apareix publicada coincideix amb un moment extraordinàriament decisiu per al futur del país. La teva és la història d’un visionari, no pas la d’un oportunista.
La història d’algú que, enmig de tants escriptors que opten pel jo, prefereix posar per davant el nosaltres i crear una obra literària sobre el nostre passat que acabi sent també un motor de la Catalunya que ara volem construir. Dos anys després de la seva publicació, Victus ha deixat de ser un llibre i s’ha convertit en un dels objectes de culte que s’exposaran en un futur Museu de la Transició Nacional i que ajudaran a entendre què va passar en aquests verals 300 anys després del 1714.
220.000 exemplars venuts per La Campana, traduït a 15 llengües, número 1 del Sant Jordi 2013 en català i en castellà (i tu aquell dia sense signar i mirant-ho tot des de Sitges), el llibre més prestat a les biblioteques catalanes l’últim any, convertit en joc de taula, de cartes, aviat en un còmic i potser en una superproducció de Hollywood, si tira endavant la pel·lícula en què esteu treballant amb el director Jaume Collet-Serra. M’imagino que tot plegat ho deus haver viscut amb una felicitat immensa: ser un autor tan popular i mai haver fet res per agradar a ningú.
Haver aconseguit destacar pel talent i no pel posat. Cap extravagància en el vestir. Ulls d’antropòleg per mirar-te el món a una certa distància i projectar-lo cap al teu univers interior, d’on et brollen històries inversemblants i un riure sincopat i nerviós. Un creador que no escriu al dictat de ningú, que no maniobra per ser a prop del poder, manin els que manin, i que ha demostrat que encara és més independent que independentista. Una ànima lliure.
De Wert a Utrecht han passat dos anys. D’un ministre que volia espanyolitzar els alumnes catalans quan naixia Victus, a una ambaixada i un Instituto Cervantes que han donat una segona vida a la novel·la amb l’episodi, tan greu com ridícul, de prohibir-ne una presentació a Holanda.
P.D.
