Una setmana després que els manifestants fessin fora el president egipci, Hosni Mubàrak, en diverses pàgines web que tenen la base fora de la Xina hi van començar a aparèixer crides anònimes a fer una revolució semblant en aquest país. Els activistes anònims demanaven a la gent que s'aplegués en determinats indrets de tretze ciutats xineses. La resposta del govern no es va fer esperar: van encerclar els dissidents més destacats i van reforçar la presència policial a les ciutats. Quan va arribar diumenge, els policies presents als llocs indicats feien fora la gent i detenien els que es resistien a marxar. Alguns periodistes estrangers van ser maltractats.
Si fa o no fa, així és com ha anat la Revolució dels Gessamins. Tot i que, de moment, un canvi sobtat i radical a la Xina no és previsible, no hi ha prou raons per perdre l'esperança: durant anys s'han anat produint alguns canvis, tot i que d'una manera més subtil de la que s'imagina la majoria de la gent de fora del país. Després de les mesures enèrgiques del govern contra els manifestants de la plaça de Tiananmen, l'any 1989, tothom va assumir arreu que Pequín havia ofegat qualsevol espurna de dissidència. Però des d'aleshores les protestes s'han fet més freqüents i han afectat tota mena de temes, des dels salaris i la contaminació del territori fins a la construcció d'embassaments i els drets dels animals.
S'hi han implicat treballadors, habitants de zones rurals, emigrants, defensors del medi ambient i advocats defensors de l'interès públic. També a internet hi ha cada vegada més protestes. Fa poc vaig comptar, només entre el 2009 i el 2010, 60 casos importants d'activisme online , que comprèn des de l'ús estès dels blogs fins a fòrums amb gran concurrència o l'enviament de sol·licituds. Aquestes protestes, però, són reformistes, no revolucionàries. Normalment són protestes locals que centren l'atenció en membres corruptes de l'administració i en injustícies concretes comeses contra ciutadans xinesos. Els que participen en diferents moviments no estan en contacte els uns amb els altres, ja que el govern prohibeix les associacions de gran abast que aspiren a protagonitzar moviments socials a gran escala.
A causa d'aquests límits polítics, més que exigir un canvi general, les protestes manifesten uns objectius concrets i modestos. D'altra banda, la naturalesa plural de la societat xinesa comporta que, de vegades, els ciutadans tinguin interessos oposats, de manera que és difícil conformar una ideologia d'oposició que abasti tots els sectors. Dit d'una altra manera: el govern permet un cert nivell de protesta local, sempre que quedi ben clar que aquest activisme no s'estendrà.
Pel que fa al potencial revolucionari d'internet, els governants xinesos estan ben al corrent de la situació. Comprenen el poder d'internet molt millor que no pas els seus homòlegs del Pròxim Orient, i restringeixen l'accés a la xarxa tan bon punt s'adonen que la protesta guanya impuls. Van amb compte, però, de no tallar completament l'accés a la xarxa, conscients que, de retruc, el tret podria tocar-los també a ells, a banda de perjudicar l'economia xinesa.
Amb tot, els estrangers sovint no perceben que hi ha una resposta a aquest estricte control governamental. Els activistes que comprenen les possibilitats i els límits de l'oposició política a la Xina han desenvolupat noves formes de mobilització online i offline . Per exemple, fan servir internet per organitzar més aviat passejades informals que no pas per a protestes formals, una tendència generalitzada en l'activisme contemporani: més que buscar la confrontació directa, s'intenta avergonyir les autoritats, deixar-les en evidència. Aquesta mena d'activisme funciona: fins i tot si el govern estreny el control no deixa de prendre mesures per apaivagar la tensió social. Per mostrar que és conscient dels afers socials candents, el primer ministre de la Xina, Wen Jiabao, ha entrat tres cops a la xarxa durant els últims dos anys per parlar d'internet amb els usuaris xinesos. El govern introdueix constantment noves mesures per abordar temes que plantegen els activistes: un any després de l'escàndol de la llet adulterada amb melamina, per posar un exemple, la Xina va instaurar la primera llei de seguretat alimentària.
De tota manera, el govern, en lloc de resoldre els problemes de fons que originen les protestes, massa sovint ofereix solucions superficials a curt termini, que semblen dirigides a posar pedaços a la situació i a amagar la brossa sota la catifa. La introducció d'aquesta llei de seguretat alimentària, per exemple, ha fracassat fins ara a l'hora de resoldre els greus problemes de seguretat alimentària que pateix el país.
Encara més, l'energia i els recursos que Pequín dedica a mantenir el control de la població -el pressupost del 2011 destinava més diners a la seguretat interna que no pas a la seguretat exterior- indica que es fan ben pocs esforços per endegar una veritable reforma. Si aquesta tendència es manté, hi ha la possibilitat que els desfasaments entre les expectatives de la gent i la realitat esclatin en un activisme més organitzat i agressiu. Però, atesa la dinàmica complexa de les relacions entre els activistes i l'Estat xinès, pot passar en qualsevol moment.
