Zapatero va arribar al poder a la primera -González i Aznar al tercer intent- ajudat per l’arrogància autoritària del seu predecessor. Sorgit de l’anonimat de la bancada socialista, hi ha qui creu que va acusar la falta d’experiència en grans batalles polítiques. Deu anys després, quin és el seu balanç?
El principal mèrit de Zapatero és haver convertit un país que trenta anys abans xipollejava pel pantà del nacionalcatolicisme en un dels més avançats en matèria de llibertats individuals i drets personals. Un sector de la dreta no l’hi ha perdonat i l’Església menys, malgrat que la va regar amb més diners que ningú. Ara volen venjança, encara que sigui a costa de l’opinió majoritària. El segon mèrit, la retirada de les tropes de l’Iraq. Una promesa que quasi ningú el creia capaç de complir. Ho va fer, honorant la democràcia. Però es va paralitzar, com marcat per un pecat de desafiament a la gran potència. Mai va trobar el seu lloc al món i es va acabar refugiant en la vaporosa Aliança de Civilitzacions.
Certament, els seus adversaris van intentar deslegitimar la seva victòria com un efecte de l’11-M i van convertir la primera legislatura en esbroncada permanent. Però el problema de Zapatero és que mai va liderar les seves iniciatives. Va obrir les portes a Catalunya, però va ser incapaç d’encaminar el procés estatutari, que va acabar catastròficament. No va saber llegir l’arribada de la crisi i s’esfondrà amb ella, en un clima de naufragi total. I va desconcertar el personal amb anades i vingudes del mimetisme dels neoliberals a la retòrica progressista.
Un dia de juliol del 2007, a la Moncloa, li vaig sentir dues frases que donen la mesura de la seva lleugeresa: “No saps el gust que dóna governar sobrant-te els diners” (i la crisi ja trucava a la porta). “Aquest és un règim presidencialista en què els ministres només ho són per donar gust al president”. També cal dir que aquell dia va fer una definició molt clarificadora de l’estat de les autonomies: “És un règim molt descentralitzat en la despesa, i molt centralitzat en la presa de decisions polítiques”. D’aquí vénen tots els mals.
