Tots ens hem de felicitar del fet que Teresa Romero, l’auxiliar d’infermeria afectada per l’Ebola, hagi aconseguit superar la malaltia que va contreure per l’única circumstància d’haver acomplert el seu deure. Teresa Romero es va posar en risc de mort, segurament sense saber-ho, perquè unes autoritats incompetents en matèria sanitària li varen donar a entendre que podia procedir amb tota normalitat. Després, quan es va posar malalta, aquestes mateixes autoritats varen intentar indignament carregar-li les culpes del virus que l’havia emmalaltit. Que si no es va treure el vestit de seguretat com assenyalen els protocols de seguretat, que si no va informar que es trobava malament, que si va anar a la perruqueria o a depilar-se. A alguns mitjans els va faltar arribar a afirmar que Teresa Romero s’havia infectat per molestar el govern del PP. Perquè tots els que malparlaven de l’auxiliar d’infermeria eren significades veus del PP. Ara el seu marit, Javier Limón, està més encès que un misto i vol passar comptes amb tothom que va dir mal de la seva dona. És perfectament comprensible.
El que no és tan comprensible és que la ministra de Sanitat del govern espanyol, Ana Mato, i el conseller del mateix ram de la Comunitat de Madrid, Javier Rodríguez, encara no hagin presentat la seva indispensable dimissió. Existeix la mala fe, existeix la mala gestió, existeix l’estupidesa. Però quan tots tres factors convergeixen en un mateix govern, i/o en un mateix partit amb responsabilitats de govern, les conseqüències són catastròfiques i grotesques. No és una qüestió exactament partidista: és ben possible que Teresa Romero i el seu marit Javier Limón hagin votat el PP en algun moment de les seves vides i, per descomptat, si fos així, seria perfectament respectable. No parlem d’unes sigles; Teresa Romero no es va posar malalta per fer política de baixa estofa. Ningú emmalalteix d’Ebola, o de qualsevol altra malaltia greu, per ganes de tocar la pera a ningú. Però en el cas de Teresa Romero, aquesta ha estat la percepció que han volgut donar alguns. No entenc com poden haver arribat a la baixesa d’avantposar els seus interessos personals i de partit a la salut d’una conciutadana, i desitjo que rebin el càstig que mereixen, tan dur com sigui possible. Esperem que aquest cas tristíssim no quedi arxivat sota les múltiples carpetes de la corrupció i que qui n’hagi de respondre ho faci amb totes les conseqüències. També per l’estúpid sacrifici d’Excalibur, el gos de Teresa Romero i Javier Limón, una víctima completament innocent d’un deliri col·lectiu.
Mentrestant, repetim l’enhorabona i l’expressió d’alegria per la recuperació de Teresa Romero, i pel fet que les seves persones estimades estiguin fora de perill. És el millor desenllaç que podia tenir aquest cas penós, en què a vegades ha semblat fins i tot que algú arribava a desitjar la mort de la malalta. Per això, hi ha responsabilitats polítiques a assumir. Qui hagi de pagar, que pagui, i que ho faci tan durament com sigui possible. Dues vegades.
