Publicitat
Publicitat

Els àpats d'aquí I del nostre entorn

El nom dels àpats diu molt d'una cultura i és un bon embolic. Tot just llevar-nos tocaria desdejunar-se , trencar el dejuni de la nit -ho fan els espanyols i els anglesos (això vol dir breakfast )-, però la majoria esmorzem , que vol dir fer un mos . A França prenen le petit déjeuner al matí i le déjeuner al migdia, però al nord del país, Bèlgica i el Quebec no estan per brocs: esmorzar és déjeuner i dinar és dîner .

El cas de dinar és ben curiós. Ve de disjejunare , en llatí desdejunar-se . En català va passar del matí al migdia però el dîner francès i el dinner anglès -més troneres- se solen prendre que ja és fosc. Això sí, bastant més d'hora que el nostre sopar. El dinner és, de fet, l'àpat fort del dia i es pot prendre al migdia, però a aquella hora és més habitual fer un lunch , força més lleuger. I l' almuerzo , també ambigu, tant pot ser un segon esmorzar com el dinar.

El berenar , com la merienda , era l'àpat del final del jornal, a mitja tarda. És l'hora del tea anglès, que tant pot ser lleuger i aristocràtic com copiós i rural. El sopar , que ve de sopa , en francès és souper i en anglès supper . Però souper -tret d'on dîner vol dir dinar - és ressopó , i supper tant és ressopó com sopar . El castellà en diu cena , un mot directe del llatí que nosaltres reservem per a l'últim sopar de Jesucrist: la famosa Santa Cena (o Sant Sopar) que encara presideix tantes taules.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT