L’ESCENARI. Als nord-americans els agrada utilitzar aquesta imatge per analitzar la política exterior. Un món de cowboys, proscrits i presidents amb una estrella al pit que anuncia que ells són la llei. Ho feia aquesta setmana també el professor de la Universitat de Harvard Stephen Walt a la revista Foreign Policy, quan intentava resumir les lliçons que cal aprendre de com ha canviat el món en els últims vint anys. Posem-hi música d’Ennio Morricone i el pla americà -del cap als genolls-, que em va ensenyar Romà Gubern a les classes de cinema de l’Autònoma, perquè es veiessin bé les pistoles.
El món no està tan malament, ve a dir Walt. És veritat que fa vint anys els Estats Units vivien en una mena d’eufòria, en un estat de victòria mental per haver derrotat el comunisme, Saddam Hussein havia hagut de sortir de Kuwait, israelians i palestins signaven els Acords d’Oslo i s’enllestia la creació d’una Organització Mundial del Comerç per emmarcar el procés de liberalització dels mercats que es volia planetari. Avui l’esperança de vida i el nivell d’educació han crescut al planeta, centenars de milions de persones han sortit de la pobresa en les últimes dècades i la globalització, que ha deslocalitzat empreses, comença a notar la pressió perquè es respectin els drets dels treballadors (jo sóc una mica més pessimista que Walt). Vint anys després, però, els Estats Units han descobert que no estan sols. El xèrif que a principis dels noranta creia que la seguretat i el repartiment de credencials d’estats bons i dolents depenia només d’ell s’adona que això de la política exterior continua sent cosa de grans potències i avui encara n’hi ha més que dues dècades enrere.
L’ENEMIC. L’esquema nord-americà s’ha trencat quan ha descobert que pitjor que un estat dolent és tenir al davant un no-estat, armat, on ningú té el monopoli de la violència perquè no hi ha govern ni institucions legítimes (segons els seus estàndards), però la violència n’és el motor. Els Estats Units tenen un nou enemic que, a principis del mil·lenni, els va fer sentir vulnerables (el cor financer de la capital del món occidental i el símbol del seu poder polític en van ser l’objectiu), i encara no ho han superat. Per això hi ha experts, com el sociòleg Frank Furedi, el pare de la idea de la “cultura de la por”, que diuen que aquesta és la malaltia de les societats occidentals. La por a la inseguretat, a l’Ebola, als perills que poden colpejar els nostres fills, a les malalties, i a un enemic que des de Síria i l’Iraq arriba a través de les xarxes socials a infiltrar-se i captar adeptes entre els joves occidentals. Quin paper representaria Clint Eastwood en aquesta nova realitat? Qui són els nous herois?
LA LLETJOR. Francesc Vendrell, que durant molts anys va ser l’enviat especial de l’ONU i de la Unió Europea a l’Afganistan, diu que “els Estats Units tenen tendència a confiar més en persones que en institucions i no hi ha una persona que pugui salvar un país”. L’estratègia nord-americana de derrocar i canviar governs ha fracassat reiteradament en les últimes guerres en què han lluitat. La violència a l’Iraq i la incapacitat d’aturar la guerra siriana han alimentat l’expansió de l’Estat Islàmic, que Washington no sap com vol ni pot combatre. “Aneu amb compte amb l’arrogància”, diu Walt en la seva anàlisi. És aquest orgull desmesurat el que va portar a una expansió de l’OTAN, que no va calcular-ne les conseqüències geoestratègiques. La prepotència de George W. Bush volia arrossegar el món a una guerra justificada amb mentides.
“La por és el motor de la història”, li vaig sentir dir divendres a un analista francès, però també la culpable de molts errors. El món no és com aquell poble abandonat enmig d’una serra pelada d’Almeria que vaig visitar quan era petita i on Sergio Leone només feia morir el dolent.
