Publicitat
Publicitat

Un brindis per l'elegància

Compartir sense poder abraçar, que és el que ens passa als que vivim lluny, és la principal frustració de la galàxia digital. Aquests dies, que han estat plens de sentiments barrejats, m'hauria volgut teletransportar per viure plegats la preocupació pel futur de TV3, i, alhora, celebrar amb profunda alegria el primer aniversari de l'ARA.

De TV3 repetiré el que vaig dir en una entrevista el 2007: "Amb TV3 em passa una cosa que no em passa amb cap altra televisió: que m'agrada la seva existència! A partir del moment en què crees la televisió de Catalunya estàs dient que el país existeix i estàs identificant quina és la seva llengua. Quan ordenes l'escaleta dels informatius, estàs donant un punt de vista propi al país. Totes les televisions porten identitat, per això tots els països en tenen. És notable l'esforç professional que ha fet possible que una televisió que ha decidit no fer segons quins programes per captar audiència continuï sent una de les més vistes, tenint en compte també que ingressa per publicitat menys que les cadenes amb les quals competeix".

Ja no som al 2007 i, si en algun lloc s'entén bé que tothom ha d'assumir els sacrificis a què obliga la crisi és dins de TV3, perquè és l'encarregada d'explicar-la cada dia. Però hi ha alguna cosa que no ha canviat des d'aleshores: "TV3 és la televisió d'un país amb unes condicions excepcionals, però amb una subordinació de sobirania política i amb un frec social i geogràfic amb una llengua potentíssima, que demana que tots els instruments públics del país supleixin allò que a qualsevol poble amb estat està garantit pels conductes normals".

Justament perquè ni la societat ni el periodisme són els de fa ben pocs anys va néixer l'ARA. En les converses prepart que vaig mantenir amb el director d'aquest diari constatàvem que el periodisme, sobretot la premsa escrita, estava passant per una doble crisi, l'econòmica general i la pròpia, i que la professió tendia a identificar el problema de manera insuficient, pensant que només era víctima de la irrupció del periodisme digital, gratuït, de la pèrdua del monopoli emissor a mans de milions de bloguers i tuiters, i que tot plegat estava fent créixer una generació acostumada que el periodisme, bo o dolent, fos de franc.

El diagnòstic de l'ARA va tenir en compte aquesta nova realitat tecnològica (la redacció no és la d'un diari que té una web, sinó la d'un mitjà multiplataforma nadiu digital) però sobretot va concloure que els mitjans havien anat abandonant els interessos de la gent com a objectiu suprem de les seves portades i s'havien convertit en portaveus o apuntadors dels interessos del poder polític i/o econòmic. Ni el director, ni els subdirectors i caps de secció de l'ARA podien ser com els encarregats d'un comerç, portant la comptabilitat tancats al despatx. Havien d'estar a peu de taulell o caminant pels passadissos entre els prestatges, atents als nous gustos i necessitats dels clients, sempre a punt per encaixar una reclamació. La resposta que l'ARA ha obtingut durant aquest primer any demostra que el diagnòstic era correcte.

Durant aquest temps, els lectors han ponderat el disseny modern del diari, la imaginació constant, la capacitat de resposta a l'actualitat, la claredat del llenguatge... A mi m'agradaria subratllar-ne l'elegància, la contribució a un país més respirable i sense trinxeres, un diari en què la discrepància mai no és sinònim d'insult, on cada pàgina traspua responsabilitat social i professional. Per molts anys.

"Som el Barça"

Després d'impressionar el món a San Siro, el Barça va caure espès i lent a Getafe. No és només per aquest partit que el Barça està cedint la Lliga allà on es guanya, que és fora de casa. Però no només continua depenent d'ell mateix, sinó que el talent està intacte, i les ganes, tenint en compte declaracions postpartit del tipus "Som el Barça", continuen intactes. Comença una altra Lliga, continuen les grans emocions.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT