Opinió 28/11/2014

La caiguda d’Ana Mato

i
Sebastià Alzamora
2 min

Rere la seva aparença de pepera perfecta, Ana Mato duia amagat el millor de si mateixa. Fins abans-d’ahir va ocupar la cartera de ministra de Sanitat, que per altra banda és conegut que és un ministeri sense cap ni peus, perquè les competències en aquesta matèria estan degudament repartides entre les comunitats autònomes. Els desastres que es cometen en cada comunitat estan per examinar, però en qualsevol cas estem parlant d’un ministeri inútil i estèril, per dir-ho en paraules de la Cospedal. N’hi ha prou dient que l’antecessora d’Ana Mato en aquest càrrec va ser Leire Pajín. Semblava que no es podia anar més avall, però la senyora Mato ho ha aconseguit amb escreix.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però a què es deu la dimissió d’Ana Mato? Bé, es deu al fet que l’han enxampada com a part activa de la trama Gürtel, que és la demostració fefaent que el PP és un partit polític que actua com una banda delinqüent perfectament organitzada. L’exministra Mato ha hagut de dimitir per rentar-li una mica la cara al seu president Mariano Rajoy, un dels dirigents més dubtosos i controvertits d’Europa. El seu nom apareixia als papers d’un delinqüent convicte anomenat Bárcenas, i encara ara no hem rebut cap explicació mínimament convincent sobre això.

El PP, diguem-ho de pressa, és ara mateix (perquè és el partit hegemònic a Espanya) el principal exemple de la corrupció sistèmica que assola el sistema polític espanyol. Allò que el llenguatge popular en diu “no hi ha un pam de net”, ho representa avui el centredreta espanyol. Si no fos que el centreesquerra està igualment tocat de la mateixa mort, podríem formular una denúncia contundent. Però el verí està repartit a banda i banda.

Ja ni tan sols insistirem en l’ascensió de Podem, que s’explica massa bé per ella mateixa. Quan el sistema s’esfondra, qualsevol oportunista té el seu moment de glòria. El sacrifici d’Ana Mato, per bé que raonable, no és més que una forma de diferir el correctiu que mereix un president com Rajoy, inoperant i molt més que presumptament corrupte. Mentrestant, personatges com el president extremeny, José Antonio Monago, insisteixen a defensar la seva indecència, convençuts que un partit important com el PP els ofereix un paraigua que els blinda de tota responsabilitat.

És l’agonia de tot un sistema, i fa angúnia contemplar-ho en directe. Mariano Rajoy ocuparà el seu lloc dins la història, per descomptat, però ho farà com el president espanyol que va intentar donar justificació a allò que no en tenia: la caiguda d’un estat de la Unió Europea, i de tota la seva credibilitat. La ja exministra Ana Mato només és un símptoma especialment trist i pansit, que ningú recordarà d’aquí poc temps. Però que algú amb responsabilitats del més alt nivell acabi d’aquesta manera hauria de provocar la dimissió en bloc de tot el gabinet de govern. No serà així, és clar, ja ho sabem. Però no hi ha país ni estat que resisteixi que les responsabilitats de govern siguin ocupades pels representants de la pura i simple delinqüència.

stats