Em va rebre amb els ulls desperts, la mirada atenta, les mans gastades i el caminar lleument cansat. D'entrada no vaig saber si fer-li dos petons o encaixar-li la mà i vaig esperar que ell m'ajudés a decidir. Ho va fer. Encaixada romàntica, continguda i un punt distant. Volent-ho o no, va marcar el ritme de les nostres passes fins a l'habitació del fons, on ens esperaven llibres estratègicament posats a les lleixes, una gran taula blanca i un pot de llapissos al bell mig. Els prestatges estaven farcits de fotografies d'altres escriptors i periodistes que un dia també van ser joves. Vam seure i ell va deixar anar, com una sentència, un vas d'aigua, mig ple, just al seu davant. Jo no podia deixar de mirar-li les mans: aquells dits esgrogueïts per un fum ancià, aquelles ungles tallades amb tisores, sense repelons ni ferides ni lesions. Unes mans que havien escrit durant tants anys tantes paraules tan ben triades i tan aparentment senzilles. Les mateixes que havien creat la lletra del nostre himne més universal, el que avui jo li volia fer recitar en veu alta, per l'ocasió.
Un vers, una idea, m'explica; les subordinades no poden emocionar en una cançó. Mai ningú no m'ho havia demanat, això que tu em demanes. I jo que me'l miro i l'admiro i li demano de venir-lo a veure cada setmana i em diu que no, i jo hi insisteixo i em torna a dir que no. I aleshores vol anar per feina i em demana la lletra, per si no la recorda bé. L'hi dono, se la llegeix i la troba curta. Només això? Que n'hi ha més, potser? Potser no, creia que era més llarg. Som-hi? Som-hi. I l'Espinàs em recita la lletra del seu Cant del Barça com mai ningú ho havia fet abans. Retrobant-se amb les seves paraules a cada revolt per combinar, elegant com sempre, la punteria, la prudència i l'emoció. Barça, Barça. Pausa. Barça, diu ell.
