EL PREU DE L’IRAQ. El terror ens vesteix de taronja i agenollats ens obliga a culpar-nos i morir per una guerra que Tony Blair descriu a les seves memòries com “un èxit brillant” en la “campanya militar de conquesta” però “no tant en la campanya de reconstrucció civil”. L’Estat Islàmic (EI) avança a Síria i l’Iraq imposant un règim cruel i sectari, engrandit pel descontentament de la postguerra iraquiana, i alimentat per interessos regionals que li compren el petroli de contraban o li subministren armament. La poderosa guerra de propaganda d’aquest califat medieval -que utilitza les xarxes socials del segle XXI per distribuir les imatges perfectament editades de la decapitació d’ostatges occidentals- inocula el virus de la por a les societats i els governs europeus i nord-americans. Però obvia que el 99% de les seves víctimes són musulmanes.
La prepotència bel·licista de la dinastia Bush va convertir l’Iraq en una de les claus de la política exterior d’uns Estats Units que s’havien quedat sense el seu enemic d’acer i s’envalentien llegint teories sobre com exportar la democràcia per la força. La miopia internacional de Barack Obama, incapaç de respondre als més de 200.000 morts de la revolta siriana, ha fet la resta.
LA TRAMPA D’OBAMA. En aquestes dues dècades de conflicte (des de la Primera Guerra del Golf, del 1991), el món ha canviat. “L’hegemonia nord-americana ja no és una alternativa”, reconeix un alt diplomàtic europeu. El problema és que encara no sabem quina altra alternativa hi ha. Barack Hussein Obama (com ell mateix es va presentar en el famós discurs a la Universitat Americana del Caire el juny del 2009) va arribar a la Casa Blanca amb l’aspiració de tornar a prestigiar la imatge dels Estats Units al món àrab i ha acabat entrampat novament a l’Iraq, intensificant la guerra contra el terrorisme i maldant per aconseguir una coalició internacional de països sense ganes d’intervenir militarment en un nou conflicte que no saben cap on va.
Les transicions democràtiques no es decideixen des de l’exterior. De la mateixa manera que les guerres no es guanyen mai des de l’aire.
PACTAR AMB EL DIABLE. “La feina dels espies, com la dels diplomàtics, és conèixer bé els seus enemics”, diu el periodista expert en la CIA Tim Weiner. Però, des que van començar les revoltes àrabs, o les antenes nord-americanes no han funcionat bé o la Casa Blanca no ha sabut escoltar. Fins fa només unes setmanes, Obama reconeixia que no tenia una estratègia per a la guerra siriana, i fa mig any encara menystenia la força de l’Estat Islàmic, que avançava des de Síria amb la connivència no declarada del règim de Damasc. Baixar al-Assad sí que en té una, d’estratègia. La mateixa des del març del 2011. Tots els que s’oposen al seu poder són terroristes. “Sóc jo o el caos”, que diu el manual de tot dictador, i l’argument que compren la majoria de governs occidentals. Al-Assad va esclafar amb violència una revolta popular i pacífica. La falta de suport exterior i la desunió entre els rebels que lluitaven contra el règim de Damasc van dividir l’oposició. L’emergència de l’Estat Islàmic va tenyir la guerra de sectarisme religiós. Entremig, Al-Assad va alliberar presoners que van anar directament a engruixir les files dels jihadistes i es va dedicar a debilitar la resta de faccions rebels. Però el nucli fort de l’EI en territori sirià no l’ha bombardejat fins aquest estiu.
Analistes i assessors d’organitzacions internacionals declaren avui als mitjans que si cal pactar amb el diable per aturar l’Estat Islàmic, s’hi pacta. La victòria estratègica se l’apunta Al-Assad. Obama, a remolc, encara està anunciant tàctiques militars, no pas alternatives.
