Publicitat
Publicitat

PILOT VERMELL

La carta

Quan la veig no la identifico. Es barreja entre la resta i noto que prova de passar desapercebuda, però no ho aconsegueix i ho sap. Ella és diferent, té més personalitat que la resta, és més contundent, menys perfecta, i té més carisma. Es presenta amb una falsa humilitat, aquella de qui sap que la sorpresa arriba a mesura que avances, a mesura que vas traient capes. No és grossa, però tampoc petita, transpira intimitat i confiança, i tan bon punt la veus ja tens ganes de tocar-la.

Així em vaig sentir l'altra tarda quan, arribant a casa i després de molt de temps, vaig rebre una carta. Una carta. No era un rebut del banc ni un anunci de les vacances somiades, era un sobre amb l'adreça escrita a mà per les dues bandes i amb un gruix a l'interior poc propi de qui només envia sobres sense esperar-ne una resposta. En lloc de voler-la obrir immediatament -mentre pujo a l'ascensor, com faig amb la resta de correu- vaig voler dedicar-li una obertura més solemne, més pausada, com el temps que s'havia pres el remitent a escriure-la, repassar-la, doblegar-la i enviar-la. I ho vaig fer. Vaig estirar-me al sofà i me la vaig mirar del dret i del revés. La vaig apamar, vaig comprovar-ne el gruix i el pes i finalment, després de comprovar que tant l'adreça del destinatari com la del remitent eren correctes, la vaig obrir. Feia tant que no sentia aquella expectativa epistolar que em vaig emocionar i vaig sentir un calfred de melangia per les coses que ja no fem i que sí que fèiem. Em vaig estremir pels dies que havien passat des que s'havien escrit aquelles paraules fins que jo les llegia i quan vaig pensar en la quantitat de coses que segur que ja mereixien ser explicades des d'aleshores. I tot ho vaig fer lentament, pausadament, amb un punt de calma. I amb aquesta mateixa tranquil·litat vaig enyorar els dies en què tot anava una mica més lent i rebre cartes no era una notícia.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT