Francesc Valls escrivia a El País del 27 de juliol que, segons veterans de CDC, durant dècades els governs centrals de torn han domesticat la posició negociadora de Convergència amb l’amenaça del dossier dels negocis dels Pujol. Carlos Jiménez Villarejo, el 2 d’agost, deia a Eldiario.es que els fiscals generals de l’Estat del PSOE li van impedir investigar l’expresident. L’Estat (la classe política i funcionarial que l’ha dirigit durant dècades) ho sabia tot, o en tenia indicis.
Per tant, em pregunto si José A. Zarzalejos va mesurar del tot bé l’article que va publicar a El Confidencial també el 2 d’agost, i que ha estat citat moltes vegades aquests dies ( “¿Qué coño es la UDEF?” El Estado, señor Pujol ). Hi reivindicava un Estat “amb segles de trajectòria” que ha airejat el cas Pujol en el moment que més li ha convingut, per acabar amb la “política naïf”, “ingènua” i “imprudent” del procés sobiranista.
Jo agraeixo, i molt, que hagin destapat el frau dels Pujol, i és una vergonya que s’hagi hagut de fer, o de forçar, des de fora de Catalunya. Ara bé, Zarzalejos (un home enraonat que l’ARA entrevista sovint) ens presenta un Estat maquiavèl·lic que durant trenta anys ha pogut posar en marxa els seus fabulosos mitjans per protegir els seus ciutadans (catalans) de la indecència, però que no ho ha fet fins que li ha anat bé. Suposo que C’s ja ha protestat per això, oi? ¿Som o no som estat, els catalans? ¿Que no n’érem part tots aquests anys? El sobiranisme s’ha eixamplat perquè aquí molts han passat a considerar que no tenen un estat que els jugui a favor. Dubto que el cas Pujol els hagi de convèncer del contrari.
