Publicitat
Publicitat

Els catalans hem d'anar a la nostra

Fa pocs dies vaig participar en un curs organitzat per la Universidad Complutense de Madrid a l'Escorial. Estava dedicat a com la crisi afectava el finançament de les administracions públiques, i jo vaig intervenir en una sessió dedicada a les comunitats autònomes. Per enèsima vegada em vaig adonar de com d'allunyats estan la meva anàlisi, el meu enfocament, els temes que em preocupen, de la posició dels altres ponents de la sessió i dels alumnes del curs. Els altres participants i l'alumnat eren majoritàriament del centre de la Península. És la confrontació clàssica d'una visió catalanista amb una d'espanyolista.

Mentre que els catalans després de la sentència de l'Estatut considerem que Catalunya no té cabuda en el model autonòmic actual en no satisfer les nostres aspiracions d'autogovern, ens plantegem fórmules d'encaix de Catalunya amb l'Estat i cada vegada més som més independentistes, els espanyols consideren que s'ha anat massa lluny en la descentralització del poder polític, que les autonomies són males gestores i malgastadores i que s'ha de pensar a recentralitzar algunes competències. Qüestionen el model autonòmic, però des d'una òptica oposada a la nostra. És cert que entre el 2007 i el 2010, el dèficit i el deute autonòmic han crescut considerablement (l'endeutament autonòmic a una taxa de variació interanual més alta que l'estatal, un 24,4% per un 18,7%). Però, segons el meu punt de vista, hi ha dos factors que, en part, ho poden explicar: el sistema de finançament i la naturalesa de la despesa en mans de les comunitats autònomes. A més, aquests dos factors s'han vist molt condicionats per la crisi econòmica.

Si bé la crisi ha afectat els ingressos fiscals de tots els governs, en el cas de les autonomies hi ha tingut una especial incidència pel pes dels ingressos provinents de la imposició sobre l'activitat immobiliària. Només a Catalunya l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats va passar de recaptar 3.183 milions d'euros el 2007 a 1.333 milions el 2010.

A més, el volum de deute d'algunes comunitats es pot explicar pel seu històric mal sistema de finançament, encara que també hi ha influït la crisi, segons l'estructura productiva de la comunitat. Encara no tenim dades liquidades del nou sistema de finançament autonòmic aprovat el 2009, però si agafem el finançament per habitant rebut per les diferents comunitats i el volum d'endeutament per habitant de cada una el 2008, veurem una alta correlació negativa: les comunitats més mal finançades són les més endeutades, i viceversa. El 2008, pel seu nivell de deute per càpita, en els primers llocs hi havia Catalunya, el País Valencià i les Balears, amb un endeutament d'un 59%, un 52% i un 40% per sobre de la mitjana, respectivament. Així mateix, també eren comunitats en què el sistema de finançament els proporcionava uns recursos notablement per sota de la mitjana. En canvi, comunitats com Astúries, Extremadura i Castella i Lleó presentaven un endeutament per habitant d'un 66%, un 49% i un 37% per sota de la mitjana, respectivament, mentre que els seus ingressos per habitant se situaven molt per sobre de la mitjana, en un 17%, un 24% i un 20%. L'altre factor que s'ha de tenir en compte és la naturalesa de la despesa autonòmica. Entre els països descentralitzats Espanya és el que té els serveis de l'estat del benestar més concentrats en el nivell autonòmic de govern, una despesa que té una dinàmica de creixement alta, agreujada per la immigració i la crisi. Sanitat, educació i serveis socials estan en mans de les autonomies, quan en molts països l'educació està descentralitzada a nivell local.

Aquests són els arguments que vaig intentar defensar en el curs de l'Escorial, però una vegada més em vaig trobar que els que m'escoltaven no els compartien. A més, hi ha una certa desconfiança si qui parla és una catalana. Consideren que ens queixem sense motiu, que mai estem satisfets i que volem més perquè som insolidaris. M'he cansat d'explicar amb raonaments acadèmics que Catalunya està fiscalment maltractada i que hi ha problemes en el sistema de finançament. Acostumo a acompanyar els meus arguments amb comparacions internacionals, analitzant com es financen els governs subcentrals d'altres països federals. Sempre he intentat argumentar-ho de forma que s'entengués que no demanem privilegis per a Catalunya, sinó el que és just. Però la resposta és rebuig, incomprensió o indiferència. He decidit no acceptar a partir d'ara parlar d'aquests temes fora de Catalunya. Crec que s'ha acabat el temps de la pedagogia i d'intentar que ens entenguin. A partir d'ara els catalans hem d'anar a la nostra.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT