Faci el que faci el president de la Generalitat, la cohesió social i política ha de ser la seva prioritat. Mas haurà de bastir tots els ponts de diàleg possibles per assolir-la.
Som en el compte enrere d'un dijous en què el president espanyol i el president català es trobaran per escatir quin és el recorregut de la proposta del pacte fiscal aprovada pel Parlament. Mas hi anirà sabent ja quina serà la partida que hi jugarà el PSOE. Rubalcaba ha assistit a la Festa de la Rosa perquè els socialistes catalans hi escoltessin quin és el full de ruta socialista en relació al futur de Catalunya: si es camina cap a un estat propi, el PSOE plantarà cara; si es camina cap a una entesa dins d'Espanya, el PSOE col·laborarà.
Així doncs, el mapa polític del Parlament marca divisió: PSC i PPC, juntament amb Ciutadans, no modifiquen el seu projecte en relació a l'Estat, mentre que CiU, ERC, ICV, SI i el diputat Joan Laporta podrien acordar obrir un procés cap a un marc polític diferenciat dins d'Europa. Ara ja sabem quins són els límits del PSC. Amb la composició actual del Parlament, malgrat que hi hauria majoria folgada per començar a construir democràticament un nou futur polític, no hi haurà el consens que seria desitjable. Rubalcaba no ha canviat el discurs del PSOE sobre Catalunya que va dur a la retallada de l'Estatut, però la fermesa de les seves paraules fa pensar que caldrà molt diàleg per defugir un escenari d'enfrontament, que no convé a la societat catalana ni a l'espanyola. Però ha de ser un diàleg de cara, amb voluntat d'entendre's. No fet en declaracions de cap de setmana.
Potser el més recomanable és que les urnes, amb programes electorals diàfans sobre la qüestió nacional, permetin saber exactament què pensa la població catalana per no allargar un clima de discòrdia en un entorn social tens a causa de la crisi econòmica. Tothom ha marcat la seva posició. Ara cal que el procés democràtic faci el seu curs i apagui el soroll.
