Camina per damunt de les gleves mirant d’esquivar les taques vermelles, amb respecte, com si encara fossin pomes, i no una mena de varicel·la de la terra, però aviat se’n cansa i d’una puntada de peu n’envia una fins a la roda del tractor. Se sent atrapat en un clixé sentimental. S’acarona la barba i pensa: “Ara s’espera de mi que m’acaroni la barba”. Mira al cel i pensa: “Ara s’espera de mi que miri al cel”. I no pot evitar fer memòria de les coses que ha fet durant l’any, tot i que, si ho fa, si es posa a recordar, el clixé que l’embolcalla ja es torna enganxós com un xiclet bucòlic. Va podar els pomers i les pereres. Va fer-hi alguna migdiada, allà sota. Va ensofrar, va estar pendent de la meteorologia. Va supervisar, va palpar, va esllomar-se moderadament. I ara tot s’ha perdut. Algú li dirà que ell rai, que cobrarà l’assegurança. Què podria contestar?
Com si no hagués pedregat, com si fos un dia normal, sense voler ha fet el que fa cada matí quan va al camp. Ha penjat la ràdio d’una branca i l’ha engegat. I mig escolta les notícies (la calamarsada obre l’informatiu i és tema de debat del programa) mentre no arriben els de la companyia de peritatge. Quan arribin (no poden trigar) declararan perdut el cent per cent de la collita. Un any més a la merda.
Ara la locutora del programa de ràdio entrevista un responsable de l’Ajuntament de Barcelona. Explica que hi ha nens que no tenen menjar durant l’estiu i que no tots mengen fruita fresca. Ell es torna a mirar les pomes de terra. Les pomes perdudes. Servirien per fer suc (la fruita feta malbé, la macada, sempre ha servit per fer suc) però no les collirà. Les deixarà allà. Recollir aquelles pomes per dur-les a la planta a fer suc val sis cèntims el quilo. I el suc només li pagarien a dos cèntims el quilo. Va així, això. De manera que apaga la ràdio per no tornar-se boig.
