La comèdia de Bill Cosby...
Josep Maria Baget Herms, com a professor d’anàlisi televisiva a l’Autònoma, ens ensenyava que The Cosby Show va revolucionar el món audiovisual. D’entrada perquè, a partir de 1984, va marcar les pautes de com havia de ser una sitcom i quins ingredients havia de tenir: quins espais de decorat, quins temes es tocaven, com havien de ser els diàlegs, cada quants segons s’havia de col·locar un gag que fes riure l’espectador... La indústria audiovisual es va posar a copiar aquell model d’èxit. La sèrie, a més a més, va trencar motlles perquè en el moment que les teles donaven violència, Bill Cosby va apostar per una comèdia familiar amb un model de conducta positiu a l’hora de resoldre els conflictes. La sèrie sobre la família Huxtable va estar dotze anys en antena i els valors que transmetia el matrimoni i els cinc fills de ficció els va fer tan populars i tan exemplars que Bill Cosby va ser rebatejat com “el pare d’Amèrica”. Fins i tot, quan algú li va retreure que la seva sèrie no feia ni deia res a favor dels negres, Bill Cosby va demostrar tenir un criteri i se’n va sortir bé. Va explicar que havia fugit, conscientment, del clixé televisiu de la familia afroamericana. Ell va decidir situar l’acció en una família de classe mitjana-alta, adinerada i sense complexos. Aspiracional, que l’espectador volgués ser com ells. “Una persona blanca veu el meu xou, riu i pensa «Jo també ho veig així». Ell és blanc, jo negre i compartim punt de vista”. Aquesta era la seva aportació a la igualtat racial. Potser no li faltava raó. En canvi, ara, amb les notícies que han entapissat els Estats Units sobre el seu passat sexual, Bill Cosby s’ha quedat sense respostes ni paraules. No era la persona que Amèrica es pensava que era. Si tothom té un titular a cinc columnes que li pot ensorrar la vida, Bill Cosby té, directament, una portada sencera.
...i la tragèdia de la vida
Mentre aquí ens entretenim a saber què hi ha de cert en les peripècies del Petit Nicolás, als Estats Units debaten què hi ha de mentida en la vida de Bill Cosby. Des de finals dels anys 90 han anat apareixent dones que han denunciat els seus abusos sexuals. Ja n’hi ha més d’una dotzena. Són actrius, models i dones sense cap presència pública que donen la cara als mitjans de prestigi -res de premsa sensacionalista- per explicar el seu cas. The Washington Post, per exemple, ha publicat la carta d’una dona que revela com, als anys 80, Bill Cosby la va drogar abans de violar-la. Ell no en diu res, el seu advocat clama contra la fantasia d’aquestes dones que s’inventen episodis de fa 30 anys i la justícia americana sembla que miri cap a una altra banda. Davant de les greus acusacions, algunes televisions, com la NBC, ja van cancel·lar el 2011 el rodatge del nou programa que estaven preparant amb ell. L’actor, que ha tornat als seus orígens en espectacles de stand-up, també ha vist com alguns promotors li anul·laven el xou. Quan actua, en canvi, s’exhaureixen les entrades i el públic el rep dret com a desgreuge. Com un heroi.
Malgrat el suport dels incondicionals, el rei de la comèdia sap que la seva vida és una tragèdia. Però, si no ha estat ni jutjat ni condemnat, ¿som davant d’un delinqüent sexual? ¿Podem riure amb ell si sabem a què es dedicava? ¿Hem d’esperar que es confirmin les acusacions per mirar diferent el seu xou? ¿La podrem jutjar igual, la sèrie? ¿Podem discernir entre l’obra i el seu autor? ¿Podem prescindir del plaer que ens va produir quan la vam veure? ¿I de la seva aportació al món de la televisió? ¿El seu humor, automàticament, ens deixarà de fer gràcia? No tinc la resposta. Només sé que ja no me’l puc mirar amb els mateixos ulls i que, decebut i enrabiat, ara em sap greu que la seva sèrie m’agradés tant.
