És que això del 9-N no és vostre. També és vostre, però és sobretot nostre. Ara, segons com vagi tot, ja serà vostre i només vostre. Vindrem i farem el paperina, i tant. Farem el que toqui. Fins quan? Doncs no en tinc ni idea. Ni el més sobiranista del món pot tenir tots els diumenges lliures per anar fent manis fins al 2016. Els nostres nens, al final, trobaran tan avorrit ser indepe com ser de missa. No us amoïneu. Farem el que toqui “per no fer l’espectacle”, que diria el matrimoni barallat a casa dels convidats. “Ja parlarem al cotxe”. Farem el que toqui perquè hi ha paparazzis. (Hem passat de tenir fotoperiodistes a tenir paparazzis, suposo.) Perquè ens estan mirant i perquè si no mantenim les formes semblarà el que no és. “Si surt bé serà mèrit de tots i si surt malament serà culpa del Govern”, ha dit el president. Però nosaltres no volíem això. Volíem que si sortia bé fos mèrit de tots i que si no sortia bé fos culpa del govern d’Espanya. Sabem que això que estàvem fent no es podia fer sense vosaltres, sense els polítics. Era importantíssim -i sempre ho vam saber, potser no ho vam dir- que hi fóssiu tots. Sense en Mas, sense en Junqueras, sense en Fernàndez (i amb el suport de l’Herrera) no hauria estat tan ampli i tan bèstia. Si no surt bé serà mèrit del govern espanyol. Si surt bé, a ningú no li importarà.
Hi ha coses d’aquestes últimes hores que se’ns escapen, suposo. O potser no. Què ha passat ara que no vau preveure? Què ha passat, si resulta que el govern de Rajoy no ha hagut ni d’estossegar? Farem la consulta, sí. I després diu que en farem una altra. I qui sap si ens passarem la vida fent-ne. Ara ja no és “dret a decidir”, ara és dret a expressar-se, com si fóssim artistes plàstics. Jo hi seré. I tant. Una cosa, però: al perfil de Twitter, uns quants enrotllats hi tenim un joc de paraules amb el nostre nom i el 9-N. El traiem o el deixem?
