Opinió 16/09/2014

La corrupció i els seus fantasmes

i
Josep Ramoneda
3 min

1 . SORPRESA. Una de les sorpreses de l’11 de setembre va ser l’absència absoluta del cas Pujol: ni va incidir negativament sobre la mobilització ni hi va haver mostres significatives d’hostilitat contra l’expresident, i si va sortir en els debats públics després de la V, va ser senzillament per constatar que l’independentisme estava ja en una altra pantalla, i donava el cas Pujol per amortitzat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tanmateix, aquesta absència seria preocupant si expressés una certa voluntat social d’apartar ràpid aquest calze per preservar la imatge del país. Significaria que el pujolisme com a mentalitat encara està viu. Evidentment, des de les institucions de l’Estat ja es farà prou per mantenir el cas en escena amb el degoteig constant d’informacions i esdeveniments judicials. Però que la corrupció hagi sigut sistemàticament instrumentalitzada, i que no s’hagi començat a utilitzar la informació sobre el president Pujol i la seva família fins que ha convingut políticament, no ha de servir de coartada per assenyalar Madrid una vegada més i no fer res aquí per netejar la casa. Si realment es vol obrir un temps nou, no n’hi ha prou deixant enrere el passat. Cal pensar en unes institucions i en una cultura compartida que facin més difícil la formació de sistemes clientelars de caràcter estructural. Poc haurem avançat si les xarxes construïdes sota el pujolisme segueixen intactes i si continuem justificant-ho tot pel sempre fantasmagòric bé de la pàtria.

2 . MENTALITAT AUTORITÀRIA. Aquests dies sento dir coses una mica inquietants. Que hem de mirar en positiu, que no ens hem de flagel·lar i que sobre el casos de corrupció són els jutges els que han de parlar, que la resta és perdre temps i energies, i que si seguim furgant l’únic que farem és deteriorar la imatge del sistema i obrir encara més les portes a la radicalització i la crítica. L’ocultació no resol els problemes, els enquista, i quan esclaten ho fan amb més virulència.

Les responsabilitats són individuals, certament. No hi ha responsabilitats genèriques d’un país o d’una comunitat. Tots som culpables de les ocultacions i dels silencis, diuen alguns. No, cadascú és responsable del que ha fet i punt. La millor manera que ningú sigui responsable és que ho sigui tothom. Però això no impedeix dues coses: una, que un país s’ha d’interrogar sobre per què una trama entre política i diner ha estat funcionant amb coneixement de les elits econòmiques i polítiques i mai s’ha fet res per tallar-la; i l’altra, que s’ha d’acceptar que la corrupció -tenint sempre noms i cognoms: un empresari que paga, un polític i/o un funcionari que rep i que prevarica- s’ha convertit en estructural a tot Espanya. I en aquest sentit el cas Pujol és un epifenomen del deteriorament d’un règim del qual ell fou protagonista distingit. Si té algun tret diferencial, és el contrast entre el discurs públic del president i la seva realitat privada. Ni Bárcenas, ni Fabra, ni els dels ERE, volien redimir la pàtria.

La corrupció està en la naturalesa humana, diuen. Per això la civilització comporta legalitat i justícia. Però a continuació ve la conclusió que arruïna l’argument: en democràcia tot el que és legal és moral. És a dir, la llei com a definidora del que és bo i del que és just. Un criteri que no sostindrien ni algunes de les pitjors mentalitats autoritàries. Precisament la moral i la justícia són les dues mirades que ens permeten marcar distàncies per preservar la nostra llibertat. En democràcia tot el que és legal està permès, però això no vol dir que forçosament estigui bé o sigui just. ¿Són justos els salaris de misèria que reben milions de persones avui? Massa sovint, i en el debat actual sobre el sobiranisme ho veiem constantment, es confon l’instrument -la llei- amb el fi: la llibertat i l’equitat. Per això és una impostura esgrimir la llei com a únic argument contra els que demanen la independència.

stats