Per ser lliures, llegir és tan important com votar. L’article podria començar i acabar aquí. Precís i moralista. “ Lo breve, si bueno, dos veces bueno ”, escrivia Baltasar Gracián, el pessimista del decadent Segle d’Or espanyol. Però l’allargaré una mica més. Més que res perquè abans d’arribar a votar, sigui el 9-N o quan sigui, seguirà expandint-se l’univers infinit de la matèria escrita, que és com dir el ressò de vida concentrada, passada pel sedàs de la memòria i la imaginació, que juntes conformen una fabulosa arma de construcció massiva.
Escric això sota l’efecte narcòtic de l’obra Cels, que els de la Perla 29 d’Oriol Broggi reposen a la Biblioteca de Catalunya. És imprescindible anar-la a veure. És teatre i poesia i matemàtica i televisió i amor i guerra i... Ho és tot perquè l’autor, el libanès Wadji Mouawad, torrencial i trepidant, juga al tot o res, a la vida i la mort. Hi juga amb sentències d’alè paradoxal com aquesta: “A vegades passa que veus una persona per última vegada i no saps que la veus per última vegada”. O com aquesta altra: “Quan un home mata un home, un fill mata un fill”. Com en Gracián, per a ell el món també és hostil i enganyós, però a diferència de l’aragonès, Mouawad no renuncia a ensenyar-nos, ocult al fons de l’experiència humana, un bri de grandesa, que no vol dir exactament de bondat.
Llegir, sí. No n’hi haurà prou votant per posar fi al dèficit fiscal. Ens caldrà enviar els nostres fills al teatre i a la biblioteca. Només així impedirem que un dia llunyà un fill mati un fill. Però no sé ben bé com es fa, això. Només sé que els diners no serveixen per convèncer un adolescent perquè llegeixi, perquè vagi al museu, perquè es deixi penetrar per tota la memòria d’aquest món: has de fer un gest bell de seducció, has de comprometre’t tu amb ell, com a pare, com ho fa un dels personatges de Cels. Has d’estar autènticament convençut que no n’hi ha prou votant, que no n’hi ha prou combatent el dèficit fiscal. Els diners no faran més lector, més tolerant ni més ciutadà el teu fill. El dèficit més oceànic i perillós no és el fiscal. És el cultural.
Als pobles, amb el bon temps, encara hi ha avis que treuen la cadira al carrer i la fan petar. Miren passar la vida, la gent. I xerren, una mica de tot: del 9-N, del Pujol caigut de l’arbre, de les tomates de l’hort, de Messi i Munir, de la riuada de turistes, inclòs un d’escocès que fa uns dies encara no sabia què votar... La cultura també és això: una llarga conversa amb els altres i amb un mateix. En aquest món de pantalletes la conversa s’ha fet digital i infinita, cada cop és més fàcil caure en la temptació de conversar amb els altres per prescindir de la conversa amb tu mateix, sempre més difícil. La millor manera per provocar la conversa interior és la lectura i l’escriptura. La llibertat autèntica, que és la interior, també es conquereix llegint. I xerrant amb l’un i amb l’altre, esclar. I sens dubte votant, també, sobretot si es tracta d’un vot conquerit i madurat amb esforç. Un vot que t’obligui a pensar i decidir, com han fet els escocesos.
Políticament, a Catalunya, per fi ens acostem a l’hora de la veritat. Però per molt transcendental que sigui el moment, i ho és, aniria bé que no perdéssim la perspectiva i que tinguéssim clar que aquesta veritat política no constitueix, ni de bon tros, tota la veritat. Com va escriure Espriu, la veritat sempre és un mirall trencat en mil bocins. Ens arriscarem i votarem. Això ens farà lliures i dignes, això ens permetrà neutralitzar el dèficit fiscal i salvar l’escola en català. Però només després començarà l’obra de debò. Llavors haurem de fer front al dèficit cultural, als fills i a la nostra pròpia veritat íntima, cadascú la seva. S’haurà acabat l’èpica. I si aconseguim saltar-nos el drama, serà l’hora de la lírica.
