El 24 de juny del 1924 Fabra diu que no comprèn l'afició de molts escriptors a quelcom . Veu el mot res "infinitament superior" quan el tipus d'oració el permet i, en la resta de casos, troba "gairebé sempre preferible alguna cosa ".
El 12 de maig del 1978 Albert Jané denuncia "l'extraordinari abús" que se'n fa "en el llenguatge escrit i els parlaments" i es mostra sorprès que "un símbol del català artificiós, arcaic i encarcarat" obtingui aquest favor.
El 1999, en la seva Proposta per a un estàndard oral , l'IEC deixa clar que quelcom -com ambdós o hom - només és propi de registres marcadament formals, cosa que l'ÉsAdir rebla considerant-lo un mot arcaïtzant i excessivament literari.
El 2012, al faristol del Parlament, encara se senten quelcoms , i en diuen més els que parlen pitjor i fan més castellanismes. En definitiva, els que se senten la llengua menys seva, s'hi troben molt insegurs o valoren poc el seu català familiar.
Ara mateix la barreja de quelcoms amb col·loquialismes demostra poca cultura i hauria de fer certa vergonya a qui per raons professionals ha de fer un ús públic del català.
I ja seria hora que en el diccionari, igual que a cony hi ha la marca vulgarisme , a quelcom (i a hom , ambdós , etc.) hi hagués una marca més o menys equivalent al que en castellà acostuma a ser antiguo o poco usado , en francès style recherché , en anglès old-use, etc. Marques que orienten en l'adequació al registre.
Demà veurem altres dubtes que suscita l'ús de quelcom i l'intent d'evitar-lo.
