Sense credibilitat ni política
De vegades, sobretot en situació de crisi, és útil refrescar conceptes bàsics. Quins són els tres ingredients necessaris per a una comunicació política eficaç? En primer lloc, les idees han de ser clares i lligades. En segon lloc, s'ha de tenir credibilitat, un intangible difícil de mesurar, però que tothom sap què és i que es construeix de moltes maneres: amb el poder o la influència que es té, amb els coneixements adquirits o amb la trajectòria passada. I en tercer lloc, una comunicació política eficaç demana que amb el temps els esdeveniments i la realitat confirmin el que s'ha explicat. Res afebleix tant el polític com que la realitat desmenteixi el seu missatge. És la manera més ràpida que té de perdre credibilitat.
El procés comunicatiu recent ha fet una gestió equivocada d'aquests tres grans components. Les portades dels diaris resumeixen clarament els desajustos sorgits per culpa d'això. En primer lloc cal fer referència a la política. Durant més de dos anys -un període en què 14 governs de la UE han perdut les eleccions: cap ha sortit reelegit- han sigut necessàries 19 cimeres per arribar, ara fa deu dies, a acords sòlids per plantar cara a la crisi de l'euro. Ara, finalment, ja tenim política. I a més, doble. D'una banda, un pla de creixement i estímul econòmic. De l'altra, un gran salt endavant per reforçar la unió econòmica i monetària. Els dirigents europeus hi varen arribar convençuts de la necessitat d'augmentar la integració institucional, de manera que es reflecteixi millor el grau d' interconnexió existent en els mercats. El camí passa per fer una unió bancària i reforçar la integració econòmica i la monetària.
Aquest missatge optimista i resolutiu va anar acompanyat d'acords tècnics d'impacte ràpid que busquen fer front a la situació immediata a l'espera de les moltes decisions que previstes per als propers mesos. Amb l'objectiu de trencar tan ràpid com sigui possible el lligam malaltís que transforma el deute privat en públic, es facilità que els bancs en crisi es recapitalitzin directament dels fons de rescat europeu, sense passar pels pressupostos nacionals.
Vèncer el test de la credibilitat no era fàcil, ja que feia temps que estàvem sota la maledicció de "massa poc i massa tard". Aquesta és la síndrome de no prendre les decisions amb la continència i la rapidesa necessàries, davant l'extrema fluïdesa dels mercats. La força que es va generar amb l'acord dels 27 països europeus, amb el suport de Washington i de les principals organitzacions financeres -com l'FMI-, va ser decisiva per recuperar la credibilitat evaporada després de mesos de dubtes i enfrontaments.
El suspens, però, ve de la mà dels fets: la realitat ha contradit el missatge. A més, presentar els resultats com a victòries dels uns i derrotes dels altres resulta un mal negoci. Mostrar les decisions a la UE com una suma zero en què si jo guanyo tu hi perds és temptador, però provoca frustracions i desenganys. A més, els dirigents no varen trigar a veure que els acords tenien una difícil explicació des del punt de vista interior i varen posar-los en dubte. I d'aquesta manera, en poc més d'una setmana hem tornat a la casella de sortida. S'han desmentit els fets, hem perdut credibilitat i quasi ens quedem sense política.
