Un camp de golf. Al fons, una autopista que se sent més que no es veu. Més enllà del soroll constant treu el cap la típica urbanització amb falses aspiracions de ciutat, una autèntica traïció a la Catalunya ciutat somiada pels noucentistes. I en l’horitzó, fantasmagòrica, l’ombra imponent de la silueta boirosa de la simbòlica Montserrat. Contemplo aquesta visió metafòrica del país real des d’un banc, sobre una herba que sembla retallada amb màquina d’afaitar. M’hi he passat un vespre sol, llegint fins a quedar-me sense llum. Els senyorets de casa bona devien practicar en una altra banda. Del golf, m’interessen dues coses: el joc (el considero més un joc que un esport i m’agrada més veure’l que practicar-lo) i la natura domesticada. I em desagrada tota la resta: classisme, luxe, urbanitzacions... Als països anglosaxons és un esport popular, amb instal·lacions públiques a l’abast de tothom. Aquí és un gueto. S’ha fet tard, m’acompanya el xerric dels grills. El millor que es pot fer en un camp de golf és llegir en soledat, aïllar-se. I pensar en la fi d’aquesta Catalunya autonòmica del progrés desigual, aquest país sorollós, a l’ombra del mite.
Capvespre al menorquí barranc d’Aljandar, un passadís en un bosc encantat. Al contrari que un camp de golf, té la màgia de la natura salvatge mai del tot conquerida per l’home. El pas d’en Revull -segons la llegenda, el lloc on un moro s’amagava dels cristians catalans-és un camí sinuós dins la roca viva, estret, quasi impenetrable. L’encantador Ponç Pons ens guia a un grup d’amics i ens revela la creença pagesa que l’aigua menorquina ve del Principat per passatges subsubmarins: encara hi ha pagesos que conten que, quan plou a Catalunya, al cap d’un dia a l’illa els pous tenen més aigua. Des del cor del barranc, t’ho pots arribar a creure. Abans que caigui la nit, sortim d’Aljandar i anem cap a Ferreries a fer un mos a la Balear. De postres, un suflé perfecte. Res a veure amb el suposat suflé independentista. Em queda la sensació que els suflés són una cosa civilitzada, i no entenc la mala fama metafòrica que s’han guanyat.
A Palau. En aquest encès crepuscle autonòmic, amb febrades de calor un dia i llamps i trons un altre, el temps corre imparable cap al 9-N, que ningú sap com serà. Cap ésser viu coneix la seva fi, ni cap país. Com morirà l’autonomia? Quan naixerà una nova realitat? A la cimera dels homes -i dues dones- que han d’escriure’n el final i el principi, només un d’ells hi va armat de literatura. Qui és? Quin llibre porta? És el David Fernàndez, que a la taula solemne, entre els papers, hi ha deixat un petit volum. Fent zoom a la fotografia, es pot identificar el títol: El rastre blau de les formigues, de l’amic Ponç Pons, els aforismes del qual potser ens ajudaran a solucionar el trencaclosques. És també un dels últims volums que va publicar l’editor Jaume Vallcorba en la fugaç tardor de la seva vida. Ens ho va contar també el Ponç, commogut: “En Jaume em va telefonar dos cops per acomiadar-se, per parlar de la mort”. Al Saló Verge de Montserrat, el David té un tresor ponçià, on està escrit: “Som allò que creiem i hi ha persones que no creuen en res”. Que el David i els altres creguin i facin bondat. Perquè hi ha molta gent que creu en ells, com un tot.
Al Cadí. Agenollat en un mar de camagrocs, tot molsós. Tardor encesa. Perdut en la malesa, el crepuscle enfosqueix més ràpid. Els rajos solars s’humitegen en filtrar-se entre les branques, igual que a mi em costa penetrar l’espessor. El cabàs és mig ple -o mig buit?- però ja no m’hi veig. Sensació d’ofec, de por. Necessito sortir a la llum. Ho necessitem tots. Ho necessita aquest país. Faig un prec als déus, als homes i a les dones de la política: sisplau, que s’acabi aviat el pesant crepuscle autonòmic. I que s’acabi bé.
