Publicitat
Publicitat

La cultura de la gratificació instantània

Quan jo vaig néixer Espanya estava immersa en el subdesenvolupament. Segons els historiadors, llavors va començar la remuntada, però l'alimentació fou deficient durant molt temps. La llet no era làctia, el pa estava adulterat, el vi era de fórmula. A l'hivern fèiem cua per comprar el petroli de l'estufa o el carbó del braser. Els mestres destil·laven un tuf de brutalitat i ignorància fatxenda. Després la dieta millorà, l'educació es tornà una mica menys bèstia i la vida més folgada amb el refrigerador, la cuina de butà, l'estufa elèctrica, el televisor, el tocadiscos i el Sis-cents.

A casa aquesta darrera icona del progrés no va entrar-hi, i ens vam quedar ressagats en la carrera del consum. L'estalvi encara era un valor i el crèdit una temeritat. Els espanyols, d'aquesta cautela, en feien acudits antropològics. Va ser precisament a un economista espanyol a qui li vaig sentir per primer cop la doctrina que, desconeixent-ne el nom tècnic, anomenaré epicureisme econòmic . Aquesta doctrina ara la coneix tothom, perquè durant tres dècades ha estat el somni dogmàtic del qual acabem de despertar amb una trompada. Consisteix a considerar el gaudi com un valor econòmic. Si compro ara i pago demà -un demà tan allunyat com es pugui-, extrec un valor d'ús immediat que, segons la teoria, serà superior al valor diner que pagaré per amortitzar-lo. L'èxit de l'operació es basa en dues premisses. La primera, que hom tingui recursos suficients per restituir el préstec i l'interès; que hi hagi, doncs, una correlació viable entre endeutament i taxa d'atur. I la segona, un índex d'inflació que estimuli el consum i una classe petit-rendista (la dels jubilats, fonamentalment) prou poruga o entabanada per admetre la volatilització dels estalvis i l'encongiment del valor real de les pensions sense revoltar-se.

Ara, per sortir de la recessió i millorar l'endeutament públic, cada cop més economistes promouen la idea que cal aplicar estímuls i una certa pressió inflacionista. O sigui, que la taxa d'interès torni a caure notablement per sota de l'increment del cost de la vida. Si aquesta fórmula funcionaria en les actuals condicions i generaria creixement, o bé encoratjaria el pervers fenomen de l'estancament amb inflació, jo no estic capacitat per judicar-ho i doctors té l'Església. A mitjan dels vuitanta, l'economia americana, impactada per una balança comercial molt negativa, va desencallar-se malgrat l'altíssima taxa d'interès amb què Ronald Reagan (o el seu conseller econòmic Milton Friedman) frenà en sec la inflació desfermada per la pujada del preu del cru a la dècada anterior. No confio gaire en la capacitat de la història per il·luminar el futur, però no cal ser llicenciat en econòmiques per entendre que injectar diner al sistema és una manera infal·lible de devaluar-lo i castiga principalment els jubilats, els assalariats en feines afectades per la caiguda dels salaris, i en general tothom que es refia de l'estalvi. Jo no discuteixo el mèrit històric i teòric del keynesianisme, però val la pena observar que durant anys l'economia espanyola ha estat ultraestimulada i abocada al consum d'una manera sovint irracional. S'ha arribat a demanar crèdits per anar de vacances. ¿Per què no donar-se una gratificació immediata si el termini semblava tan llunyà? S'oferien hipoteques a mig segle. " ¡Cuán largo me lo fiáis! ", respon Don Juan Tenorio a qui li adverteix que ha d'haver-hi un ajustament de comptes.

Merkel és avui el polític més antipàtic d'Europa. Certament, el seu aire de mestre d'escola prussiana no convida a l'alegria, però exigir a Alemanya que estimuli artificialment la seva economia per treure Espanya del pou no sembla ni realista ni responsable. S'ha dit que els alemanys viuen traumatitzats per la memòria de la megainflació dels anys 30, una experiència desestabilitzadora com poques i amb els resultats coneguts de tothom. Josep Pla, que la va observar de prop, en va quedar tocat de per vida. Però hi ha una raó molt més simple. A Alemanya l'estalvi per compte corrent és enorme. Demanar a un exèrcit d'estalviadors que sacrifiquin una part dels seus estalvis per purgar la incontinència d'altri és demanar la conversió a un sistema de valors aliè. Els catalans, damnificats per una solidaritat mal entesa amb Espanya, haurien de comprendre les raons d'Alemanya, car l'espectacular estalvi d'aquell país es basa en la confluència de la productivitat amb la moderació, i és aquesta ètica de treball i estalvi, tan clàssicament catalana, la que ha sostingut l'euro, com abans sostingué el marc. Freud deia que la cultura augmenta en proporció directa a la capacitat de postergar la satisfacció del desig. La cultura no assegura la felicitat, però la incontinència de Don Juan tampoc, i ni tan sols és cultura.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT