Publicitat
Publicitat

Els danys col·laterals de l'11-S a Mèxic

El juny de l'any 2000 va tenir lloc a la ciutat canadenca de Windsor una assemblea de l'OEA (Organització dels Estats Americans) en què es va parlar dels fets recentment esdevinguts al Perú. El president del Perú Alberto Fujimori acabava de guanyar les eleccions per a un tercer mandat, però el procés s'havia destacat pel seu caràcter fraudulent. (Fujimori no trigaria gaire a fugir al Japó enmig d'acusacions de violació dels drets humans i corrupció.)

L'assemblea de Windsor va concloure amb un acord que posava les bases del que acabaria sent conegut amb el nom de Carta Democràtica Interamericana. La Carta definia, amb molt més detall que el Pacte de Bogotà del 1948, els trets del compromís col·lectiu de defensa de la democràcia i els drets humans -així com les conseqüències d'un altre trencament de l'ordre constitucional del tipus Fujimori.

Durant tot l'any següent, els 35 estats membres de l'OEA van treballar en la redacció del text. Com sol passar en aquesta mena de documents, la Carta era imperfecta. No enunciava els mecanismes desencadenadors d'una acció conjunta, ni les sancions que hauria d'assumir el governant que violés les prescripcions de la carta. Tanmateix, la Carta tenia el mèrit de la seva existència mateixa.

L'abril del 2001, l'esborrany final del text ja estava enllestit. Tot i no tenir la condició de tractat oficial (hauria calgut que fos ratificada pel legislatiu de cadascun dels països membres), des del punt de vista legal, moral i polític, la Carta tenia un valor equivalent.

L'11 de setembre del 2001 es va convocar una sessió especial de l'assemblea de l'OEA a Lima (Perú), per sotmetre la Carta a votació. Tots els caps diplomàtics hi eren, des dels representants dels petits estats del Carib fins a Colin Powell, dels EUA, John Manley, del Canadà, Soledad Alvear, de Xile, o el que escriu aquest article, com a representant de Mèxic. El vespre del 10 de setembre hi va haver diverses reunions en sengles sopars. L'endemà, quan estàvem a punt de començar l'assemblea, vam sentir les notícies de la CNN -al principi, la informació era dispersa i confusa; després, la tragèdia ens va aclaparar.

Powell va rebre el condol i les manifestacions de solidaritat de tothom. Va voler quedar-se fins que la Carta va quedar aprovada, per votació a mà alçada. I després se'n va tornar cap a Washington a corre-cuita.

La resta de nosaltres, en no disposar de res semblant a l'Air Force Two dels EUA, vam haver de fer mans i mànigues per volar ràpidament cap als nostres països respectius i poder ocupar-nos de les conseqüències, d'àmbit nacional i internacional, de la crisi. Jo vaig aconseguir pujar en un vol d'una companyia de vols barats que anava fins a Panamà; allà em va recollir un avió militar mexicà, que em va dur fins a Ciutat de Mèxic.

Temia que tot el que el president de Mèxic Vicente Fox i jo havíem fet en l'àmbit de les relacions entre el nostre país i els Estats Units durant el primer any de presidència (que havia coincidit amb l'arribada de George Bush a la Casa Blanca, i de Powell al departament d'Estat) se acabés llançat a la mateixa foguera que destruïa les Torres Bessones.

El nostre intent de situar Mèxic al capdamunt de l'agenda de política internacional de l'administració Bush estava condemnat. Probablement hauríem de deixar de banda la nostra esperança d'arribar a l'acord en matèria d'immigració amb els EUA que el president Fox, en el curs de la visita a Washington i a la Casa Blanca realitzada uns dies abans dels atemptats, havia deixat gairebé enllestit. Als EUA, inevitablement, s'hi imposaria el pànic en matèria de seguretat i defensa, cosa que tindria conseqüències per a tothom, però, sobretot, per als països veïns: el Canadà i Mèxic.

Per desgràcia, les meves pors estaven ben fonamentades. Bush no va tornar a ocupar-se de la reforma en matèria d'immigració fins al 2006, quan va donar suport a un projecte de llei promogut pels senadors Edward Kennedy i John McCain. En aquell moment, però, els conservadors republicans consideraven que Bush era a les acaballes del seu mandat i els liberals demòcrates el consideraven un monstre, de manera que cap dels grups no li va donar suport.

Casualment, Mèxic va continuar tenint un espai en l'agenda nord-americana posterior a l'11-S. L'octubre del 2001, Mèxic es va convertir en membre no permanent del Consell de Seguretat de l'ONU (un vot decisiu que l'administració Bush no trigaria a necessitar).

El febrer del 2003, quan a l'ONU es discutia l'aprovació de la imminent invasió de l'Iraq, tant els que hi estaven a favor com els que hi estaven en contra buscaven el vot de Mèxic. Finalment, Mèxic es va alinear amb els països que no volien que l'ONU atorgués el seu suport a la invasió.

Fox i Bush van continuar reunint-se amb regularitat fins que Fox va abandonar la presidència, el 2006. No obstant això, mai no va tornar a haver-hi el bon clima i, fins i tot, l'eufòria dels primers vuit mesos. Les promeses d'aquells primers dies de setembre s'havien ensorrat juntament amb les Torres.

Quan llegeixo un article sobre l'Iraq, l'Afganistan, Abu Ghraib o Guantánamo, o sobre la deportació de mexicans dels Estats Units, o quan faig cua per passar el control de seguretat als aeroports dels EUA, sempre em demano: qui hi va guanyar amb l'11-S? ¿Els dolents, aquells que van matar 3.000 ciutadans del món, o bé els bons, que van gastar milers i milers de milions de dòlars i van sacrificar desenes de milers de vides i, amb tot plegat, van fer empitjorar la vida de tothom? De vegades crec que Ossama bin Laden deu riure satisfet al fons de la seva tomba oceànica: mireu quines coses els obligo a fer.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT