Potser no ho he vist, però no he llegit en cap lloc una menció als cent anys del naixement d'E.M. Cioran (probablement ho deuen haver ressenyat en revistes especialitzades). El pensador o filòsof Cioran va nàixer a Romania l'any 1911 i va adoptar la nacionalitat francesa, crec. En qualsevol cas va viure a París i tot i que es va iniciar escrivint en romanès es va passar al francès. Va morir als vuitanta-cinc anys, un fet extraordinari en un home que parlava sovint del suïcidi. Bé, en realitat de la "idea" del suïcidi. Si només era la idea, no poden dir d'ell que era un farsant. D'alguna cosa s'ha d'escriure. A mi la "idea" del suïcidi de Cioran m'ha proporcionat la idea d'aquesta nota. Com que les idees no sobren li estic agraït. Feliç aniversari.
Camine per València, carrer Sant Vicent amunt, arribe a la cantonada, per la part dreta, que conflueix amb la plaça de Saragossa. M'ature i evoque un fet de l'any 1976. Un fet còmic, val a dir. Anàvem un altre camarada i jo, els dos militants de la CSUT, sindicat corretja de transmissió del PTE, amb l'objectiu de convèncer els ciutadans que votaren no al referèndum sobre la llei per a la reforma política. Jo duia una caixa de fusta (un basquet de taronges) d'uns quaranta o cinquanta centímetres d'alçada. Així que vèiem un lloc per on transitava gent, jo posava la caixa i l'altre pujava dalt i soltava un míting revolucionari.
Quan siga un home d'edat respectable, embolicaré un cigarret de caldo i contaré a una colla de joves, que imagine embadalits amb el relat, que jo vaig ser un dels que va contribuir, amb el meu esforç, a la magnífica democràcia espanyola, comandada per un rei que, malgrat l'escassa salut, mai no demana la baixa laboral.
Mosca collonera (un exemple de masclisme).
Aquesta crisi econòmica, de la qual els entesos diuen que és la més greu que ha patit la humanitat, té una novel·la. Un parell d'anys abans després de començar -situem-la el 2008- vaig obrir una llibreta per prendre notes (als pobles, les angoixes són més visibles). Fins i tot li vaig posar títol: "Un sopar un dia qualsevol" (queda dit i publicat, perquè no me'l foten). La qüestió és que es tracta d'una crisi canviant, que encara no ha tocat fons. No sabem si Grècia farà fallida; si ocorre ignorem com afectarà Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia (a Berlusconi, sexualment, no l'afecta; gran mèrit als setanta-cinc anys). Si el contagi de la fallida grega és enorme, personalment no descarte insurreccions civils als països infectats (els estats ingressen menys i les retallades socials seran més severes). De manera que si ara inicies una novel·la sobre la crisi et pots trobar que al full cent la situació faça un tomb radical i se'n vaja tota l'escriptura en orris. Lamentable per dues raons: perds cent fulls i, el que és pitjor, et quedes sense la idea motor i amb un gran desànim. Tanmateix, el pitjor és que amb una crisi tan brutal la venda seria preocupant, tret que -regale la idea als editors- regalen un pollastre amb la compra de, si més no, un exemplar.
Exfumador, reflexiona: fuma poc però fuma (el que no fuma ací se'l fumen allà).
L'Altre dia Rodrigo Rato es va mostrar partidari d'equiparar els salaris al rendiment laboral. Rodrigo Rato presideix Bankia, entitat bancària que ha acollit, entre d'altres, Bancaixa, que presidia José Luis Olivas. El tal Olivas, que ha manat a Bancaixa des que jo vaig prendre la primera -i l'última- comunió, ha deixat, en especulacions immobiliàries, un deute semblant al de Grècia, és a dir, la relació entre rendiment i salari és clarament negativa, però Olivas, vicepresident de Bankia, cobra tres o quatre milions d'euros anuals. Els cobra, perquè els clients paguen en comissions els seus estralls laborals.
Encara no estàvem a l'any dos mil. El Roget i jo veníem d'Andorra. Uns dies de descans al balneari de l'Hotel Roc Blanc (massa dies per a ell, pocs per a mi). Abans d'entrar a Tàrrega, vora la carretera, ens fixem en un puticlub de nom Las Cocodrilas. Té collons la cosa, vaig sospirar, pagar perquè et facen un francès en eixe local.
