Arribarem a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya sense una llei electoral pròpia, que permeti que la ciutadania voti els seus representants coneixent-los i triant-los en llistes obertes. Arribarem a les pròximes eleccions catalanes amb el mateix sistema de partits, que ha permès que les executives -sempre en poques mans- decideixin qui són els nostres líders. Arribarem a unes eleccions que poden ser determinants per a la nostra història, sense haver fet aquest exercici imprescindible de millorar la representativitat i la connexió entre els partits i la societat. I això ja fa algunes legislatures que es tradueix en més desconfiança cap als partits polítics i uns nivells d'abstenció que en aquests moments són més preocupants que mai perquè no reforcen l'autoritat de la màxima institució del país, la Generalitat de Catalunya, que comprèn totes les nostres institucions. Val la pena recordar-ho el dia que Pere Navarro, finalment, decideix posar en el tauler d'escacs les seves peces. Ho fa, però, a mitja legislatura i n'elimina els seus màxims representants a l'hemicicle. Joaquim Nadal, cap de l'oposició fins ara, deixa de ser el president del grup parlamentari i el seu lloc l'ocuparà Xavier Sabaté. Tampoc el portaveu del grup al Parlament, Miquel Iceta, continuarà. Nadal i Iceta, que han estat amatents a la política d'aquesta legislatura, són bandejats a mig curs, com si haguessin suspès alguna assignatura. I l'assignatura que han suspès, no només ells, és la primera del curs dels aparells dels partits que volen governar: només es discrepa en privat i de portes enfora no hi pot haver fissures; cal ser forts a l'oposició per recuperar el poder. Ara bé, en aquesta bugada el PSC hi perd alguns llençols de molt de pes polític, amb tot el respecte pels seus substituts.
Som davant un altre episodi de falta de transparència dins dels mateixos partits. Discrepar té un preu, quan hauria de ser obligat per demostrar la pluralitat. I això no ajuda a creure en les nostres institucions.
