A la porta de l’escola, esperant que sortiu, ens preguntem: “Què? Què passarà? A tu què et sembla que passarà?” I fem especulacions amb els vostres entrepans a la mà. “No pot ser que ho engeguem tot a rodar ara -diu un pare-. Perquè, si ho fem, de la vergonya no podrem aixecar el cap”. Una mare pregunta: “¿Vau veure el Junqueras, ahir?” Mai hem parlat tant de política. Mai hem estat tan amoïnats ni tan esperançats pel futur. Mai ens han importat tan poc les coses que ens importaven abans en aquesta estona a la porta de l’escola. Les petites notícies, sucoses, tràgiques, amoroses protagonitzades pels altres.
Però llavors sortiu vosaltres i les converses s’interrompen. Sortiu vosaltres i és com si sortissin els Beatles. Cada un de nosaltres localitza el seu petit i, un cop localitzat, s’eixampla. Cada un dels petits localitza el seu gran i un cop localitzat s’eixampla i alça la mà. La professora comprova que el gran hi sigui i deixa anar la criatura. La criatura ve, morta de gana, i amb les notícies importants del dia. El pollastre tenia molt de greix, hem de portar una ampolla buida d’aigua per fer un gegantó, dilluns anirem d’excursió, ¿pot venir a jugar el Jan Cussó a casa?
Et pregunto per la dent, però ja endevino que encara no t’ha caigut, perquè si no hauria sigut el primer que m’hauries dit. “La tens a punt. Potser et caurà avui a l’escola”, t’he dit al matí. I tu m’has explicat: “Quan et cau una dent, la mestra te l’enganxa a la llibreta amb cel·lo”.
Et caurà la dent i la posarem sota el coixí i vindrà el ratolí Pérez (quan jo era petita venien els angelets). Jo no em recordo de quan em va caure la primera dent. No sé si tu te’n recordaràs de gran. Jo sí, esclar. Me’n recordaré sempre. Recordaré que eren dies convulsos, que esperàvem un món millor, que en parlàvem cada dia a la porta de l’escola, i que et va caure la primera dent i vaig pensar que seria un record de vella, un dia.
