Publicitat
Publicitat

LA LLAMBREGADA

Un dia a la vida real (i reial)

Són 2/4 de vuit del matí. El servei em desperta. Mentre pleguen el sac de dormir i desen els cartrons, surto del caixer on dormo. El xofer em porta al forn on em guarden les sobres del dia anterior. Estan una miqueta seques, però les suco amb les restes dels cafès amb llet dels que surten dels bars a fumar. A les 9 en punt el xofer em porta al vaixell que van regalar-me uns amables empresaris perquè el capità m'atansi a la línia 1 de Rodalies on, amb l'ajut del meu majordom músic i el seu acordió màgic, anem pels trens interpretant boniques melodies. Ell toca i jo passo la gorra. De passada, saludo els meus súbdits. A l'estació de Badalona paro per fer les audiències oficials. Mentre, a la R2 Sud hi tinc el nano i la jove. Com que ella té bona veu i està acostumada a aparèixer en públic, recita i canta. La dona, en canvi, no fa trens. Ella va amb la bicicleta buscant coure. Les nanes, també movent-se en bici, repassen els calaixos de les cabines i de les màquines de menjar i beguda, a veure si algú s'hi deixa el canvi.

A 2/4 de dues paro per dinar les restes que el cuiner em busca per les papereres de prop dels bars d'estació. A 2/4 de tres en punt torno a la feina. Fins a les 6, hora d'anar a actes oficials. Els que més m'agraden són les inauguracions perquè sempre hi ha croquetes i entrepanets i puc treure el ventre de pena. A les 8, el capità passa amb el vaixell pel centre de la ciutat per recollir els néts. Ells treballen fent veure que són coixos i elles que són sordes. Ja tota la família junta, anem al contenidor del costat de la Botiga del Gourmet, on el nostre cuiner ens prepara un menú a base del menjar que han llençat a punt de caducar. I així acaba la meva dura jornada. És que amb el poc que em paguen a la meva feina, ja em dirà vostè com me'n surto amb tants com som a la família. Bé, i ara em perdonarà, però me'n vaig al caixer, que si no em foten el lloc.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT